jordis

Sols el poble salva el poble

una anàlisi anarquista del Procés català

Introducció

Durant dècades, hem vist i sentit com diferents especuladors, polítics i salvadors de l’economia han estat rebuscant en les nostres terres el seu or momentani. No és cert que ha sigut el govern central l’únic precursor de tota aquella onada destructora. Això no obstant, la figura de l’Estat ha tingut una forta empenta en tot això. Nosaltres odiem l’Estat. L’ombra allargada de la España ha estat sempre per sobre de les nostres vides, i no amb aportacions positives. Pel que, sí, podíem veure amb cert plaer la idea que, no sols l’Estat espanyol sinó la mateixa España corregués el perill de trencar-se.

Estimem la nostra terra i entrem en contradiccions i debats complexos quan volem parlar d’alguns conceptes com “poble”, “lluita en comunitat” o quan volem entendre i participar de lluites que, en un principi, queden fora de la nostra pura coherència ideològica. Però hem decidit no ser dogmàtiques. Hem decidit mantenir el punt crític més encès que mai per a pensar-nos en la complexitat de context que ens envolta i no fugir o esquivar els pensaments més inspiradors que ens persegueixen.
A continuació, et presentem una sèrie d’idees al voltant del que podríem anomenar “la segona fase del Procés.”

Per què s’escriu?

Fa just un any, des de l’editorial Segadores vam publicar l’article anomenat “10: El poble i les seves gàbies”, des de la voluntat d’analitzar amb certa profunditat el que estava passant. El ressò del Procés va ser internacional. Tot això també tenia gran importància per a les catalanoparlants de fora del Principat i per a les persones interessades en les polítiques d’alliberament dels pobles, entre d’altres. De fet, foren setmanes en les quals la informació fluïa com un torrent al mes de març. Informació que anava desenvolupant-se en diferents canals i que, principalment, prenia forma de publicitat electoral o queixa antireferèndum. Així, les veus que s’exposaven ens semblaven massa dicotòmiques.

Partíem i partim de la idea de la necessitat d’estar presents a tot conflicte social i seguim pensant que “hem de ser nosaltres, entre altres, qui obrim aquell camí”. Ja auguràvem que no ens pareixia un Procés net ni per una independència real. Malgrat això, vam decidir fer una anàlisi crítica sobre les diferents posicions, més el pronòstic del que imaginàvem podia passar.

La que hem triat és una posició solitària: ser crítics en una situació que tira sempre a la polarització. A una banda, veiem a les qui diuen que tot el que està passant a Catalunya és nacionalisme i estatisme, sense cap matís; i a l’altra banda, veiem gent que obvia les crítiques més matisades (dient que cada crítica és espanyolista) i exagera les seves forces (autoorganització vs. Estat, la mítica palanca).

Tants mesos després i a pesar dels dràstics canvis que s’han desenvolupat, no concloem que ens trobem en una etapa del tot tancada. És per això que durant mesos hem estat pegant-li voltes a aquest article. Principalment per la dificultat de conciliar diferents opcions que ens atrauen però que ens semblen contradictòries. Pel fet de no voler ser dogmàtiques i posar la racionalitat sempre per davant de l’emocionalitat; però també per no caure en la inèrcia de prioritzar una emocionalitat sense reflexió i malbaratar la teoria, convertint-la en fàbrica de justificacions per les coses que una persona vol fer.

Certament, el pic de resistència i l’admiració que ella produïa s’han transformat en, una altra vegada, normalitat. Escrivim en el moment en el qual escrivim, però també volíem remarcar que hi han hagut moments molt potents, i ens sap greu que aquests moments s’hagin transformat en el que ara pensem que és normalitat. Valorem fortament la resistència, les iniciatives organitzades, la gent que s’enfrontava a la policia i als cossos repressius i els feia fora per la força.

Cronologia d’un Procés frustrat

Sense entrar en tots els detalls i maniobres, ens agradaria esbossar una cronologia bàsica. Tant per situar la nostra anàlisi, com per contextualitzar els fets per a aquelles persones que ho van viure des de la distància. Per tenir un resum històric dels conflictes que va produir el Procés, recomanem «Desobedients» el suplement sobre el referèndum publicat per La Directa, «1O: El poble i les seves gàbies», i en anglés, «Catalan Independence and the Crisis of Democracy».

*El 9 de juny de 2017, el Govern de Catalunya anuncia data i pregunta del referèndum.

*El 28 d’agost de 2017, el Parlament de Catalunya aprova la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, per tal de garantir la seguretat jurídica, així com la successió ordenada de les administracions i la continuïtat dels serveis públics.

*La Llei del referèndum d’autodeterminació del 6 de setembre de 2017 dicta la celebració d’un referèndum vinculant i la declaració d’independència en cas que n’hi hagi més vots pel que pel no. Això és el principi de la DUI, la declaració unilateral d’independència.

*El 20 de setembre, la Guardia Civil du a terme més de 40 escorcolls i 14 detencions, entre elles les d’alts càrrecs del Govern. També encauten 10 milions de paperetes amb l’objectiu d’impossibilitar el referèndum. Multituds de persones prenen el carrer per barrar el pas dels policies i parar unes detencions a Barcelona i Sabadell. Els antiavalots dels mossos obren pas. A més, l’Estat espanyol efectua la intervenció de les finances catalanes i comença el desplegament massiu de la Guardia Civil i la Policia Nacional, amb l’arribada de grans vaixells als ports de Tarragona i Barcelona, plens d’agents policials.

A la tarda, centenars de milers de persones es manifesten al centre de Barcelona, per les vies principals i també fora dels edificis on s’estava realitzant escorcolls. A la seu del Departament d’Economia, agents de la Guardia Civil queden atrapats dins l’edifici fins molt avançada la nit. Començen enfrontaments, però l’ANC i Òmnium Cultural pacifiquen la situació amb una desconvocatòria i una altra convocatòria per al dia posterior.

*El 29 de setembre, les AMPA, els CDR i moltes veïnes sense afiliació organitzativa comencen l’ocupació de centenars de col·legis per evitar-ne el tancament. A molts d’ells s’organitzen diverses activitats per mantenir l’interès i l’ocupació. Malgrat això, els mossos tanquen 227 col·legis.

*L’1 d’octubre, voten més de 2,2 milions de persones, un 43% dels electors. Des de primera hora, la Guardia Civil i la Policía Nacional ataquen una ocupació rere altra. Tanquen 92 col·legis més i fereixen a 1066 persones. A Tarragona i a alguns quants pobles, les multituds es defensen amb patades i pedregades i fan fora als policies sense massa problemes.

*El 3 d’octubre es realitza una vaga general, convocada des del 21 de setembre per la CGT, CNT, COS, i IAC. L’ANC, Òmnium i altres organitzacions, amb el suport dels partits polítics independentistes, intenten remaquillar la vaga com una «aturada nacional». També hi secunden organitzacions patronals. Les protestes del dia són massives i pacífiques, amb l’ús d’exclusió o violència contra persones que intenten realitzar una vaga de veritat amb les tècniques de tota la vida.

Al final del dia, el Govern trenca amb la seva promesa, garantida per llei, de declarar la independència de forma unilateral dins 48 hores d’una votació en què guanyés el . En compte de fer cap declaració, es sumen a les protestes espectaculars del dia.

*Començant el 5 d’octubre, fins a 3.000 empreses anuncien la seva intenció de traslladar les seus fora de Catalunya, iniciant-se l’onada amb CaixaBanc i Banc Sabadell. L’Estat espanyol facilita el trasllat amb una nova llei i diverses empreses denuncien pressions estatals i monàrquiques perquè realitzin el trasllat. Al final del primer trimestre de 2018, al voltant de 1.700 d’empreses havien efectuat el trasllat.

*El 8 d’octubre, centenars de milers de persones prenen els carrers de Barcelona per una manifestació a favor de la unitat espanyola. Tot i minoritaris, els membres de l’extrema dreta juguen un paper molt cèntric en aquesta i altres mobilitzacions i veuen una elevada normalització dels seus discursos, a més d’agressions contra immigrants i partidaris de la independència.

*El 10 d’octubre, Puigdemont declara la independència, una setmana més tard de la data promesa. Així i tot, no tarda gens a suspendre la mateixa declaració, suposadament a l’espera d’una mediació internacional, tot i que cap altre país encara no s’ha mullat. La República ha durat un minut.

*El 16 d’octubre, s’efectuen les primeres detencions posteriors al referèndum quan es decreta la presó pels presidents d’ANC i Òmnium.

*El 21 d’octubre, Rajoy anuncia la imminent aplicació de l’Article 155 i la suspensió temporal de diverses funcions autonòmiques de Catalunya. Al final, s’aplica el 27 d’octubre.

*El 30 d’octubre, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont i 7 consellers marxen del país. Alguns es queden a l’exili mentre altres tornen a declarar davant l’Audiencia Nacional.

*El 2 de novembre 2017, l’Audiencia Nacional decreta la presó incondicional per a 8 consellers del Govern.

*El 8 de novembre, es convoca una segona vaga general.

*L’11 de novembre, es convoca una de les primeres manifestacions en suport als «presos polítics». Participen centenars de milers de persones.

*El 21 de desembre, noves eleccions pel Parlament de Catalunya, decretades pel Gobierno, tornen un altre cop una petita majoria independentista.

*En tots aquests mesos i per tot el territori, n’hi ha una continuïtat de concentracions, talls de via i altres manifestacions a favor de la República o dels presos.

*L’11 de març de 2018, es fa una manifestació multitudinària convocada per l’ANC amb l’objectiu d’exigir la «República ara!»

*El 14 de maig de 2018, Joaquim Torra es investit com a president de Catalunya.

*El 2 de juny, Pedro Sánchez es converteix en president del Gobierno, després d’haver fet fora a Rajoy. Parla de la necessitat de dialogar.

*El 4 de juliol, es traslladen la majoria dels presos a presons catalans.

*El 14 de juliol, una altra manifestació pels presos i exiliats.

*El 16 de juliol a Barcelona, un home agredeix al fotoperiodista Jordi Borràs al carrer. Li trenca el nas i li provoca altres ferides a crits de “Viva España!” y “Viva Franco!” Posteriorment, li identifiquen com a Policía Nacional.

*El 2 d’agost, els CDR convoquen una concentració a Barcelona per «fer efectiu el mandat de l’1-0 i el 21-D».

Al nostre article anterior, «El poble i les seves gàbies,» vam valorar diferents possibles escenaris amb l’objectiu de predir de quines formes es podria resoldre el conflicte i així poder preparar-nos per un ample ventall de situacions. El propòsit era d’evitar que ens agafin desprevingudes els esdeveniments i també d’entendre les diferents forces en joc, les seves necessitats, capacitats i objectius.

Almenys per a nosaltres, era un exercici estratègic de molta utilitat, no només per saber com actuar durant els moments del Procés de conflicte més àlgid, sinó també per poder avaluar l’efectivitat del nostre marc teòric. Fer una predicció és com fer una aposta, però si prens els resultats amb humilitat, només pots guanyar. O encertes i veus que les teves teories tenen quelcom de validesa o falles i tens l’oportunitat de millorar-les. Sempre ens ha semblat significatiu que Bakunin, a diferència de Marx, va encertar en totes les seves prediccions respecte a la geopolítica d’Europa d’entre 1860 i 1930. Així sabem que tenim una arma teòrica molt efectiva quan afirmem que l’Estat mai «desapareixerà» i mai ens servirà com a eina del nostre alliberament. Aquesta afirmació teòrica no ha deixat d’encertar.

Gairebé un any després, estem prou contents amb les nostres prediccions. Totes les forces socials que vam identificar (els partits polítics, els inversors, els organismes de societat civil…) es van portar, més o menys, com havíem plantejat.

Entre els diferents escenaris que vam plantejar, ha passat el 1B: s’ha aturat el Procés, però només després de l’aplicació de l’Article 155 i una forta dosi de repressió policial, legal, administrativa i econòmica. I tal com vam assenyalar, aquest escenari passaria a l’escenari 2 si un partit d’esquerra prengués control del Gobierno. L’actual coalició de PSOE, Podemos i altres, intenta mantenir el poder estatal i parar el Procés mitjançant l’obertura del diàleg i una possible reforma constitucional.

Per l’altra banda, les nostres prediccions patien algunes mancances. Vam sobrevalorar la importància del referèndum en si i vam infravalorar les possibilitats d’espectacularització del Procés. No era de summa importància si es realitzés o no el referèndum. Com tota votació, el referèndum era una obra de teatre. Un cop que el Gobierno decidís il·legalitzar-ho, importaven ben poc els resultats numèrics. La seva importància s’arrelava en el fet de ser un gest de desobediència i, per tant, el desencadenant d’una ruptura política.

Per tant, l’estratègia repressiva del Gobierno no havia de tenir com a objectiu principal la supressió de la votació, sinó la supressió de la capacitat o voluntat del Govern d’exercir les seves funcions amb independència. Un 60% de participació en el referèndum no hauria sigut tan important com una negativa de tots els polítics independentistes d’acatar als dictats de l’Article 155, rebuig que no es va produir. Així, la xarxa multitudinària de desobediència de tantes persones tingué—i té—molta importància, però al final la seva força quedava totalment desconnectada de la independència política, ja que les eines per aconseguir-la sempre estaven en mans dels polítics. Madrid tenia molta més palanca per fer minvar la voluntat dels polítics que la voluntat de les persones.

A les eleccions de desembre, imposades per Madrid i consentides pels partits independentistes, les conseqüències per la seva rendició no van ser tan dures com havíem predit gràcies a l’espectacle de resistència que van muntar. ERC i PdeCat es van rendir el 2 d’octubre, i la CUP a desembre, però foren capaços de muntar un gran show que mantenia la il·lusió d’una ruptura que no existia, d’una resistència que ja havia estat claudicat durant mesos i mesos. L’avantatge principal d’aquest teatre fou que en cap moment, Puigdemont, Junqueras, Gabriel i els altres no havien d’anunciar que estaven retrocedint i així no havien d’afrontar mai la decepció directa dels seus seguidors ni havien de provocar mai una autocrítica real entre els seus súbdits.

Parlarem més de la naturalesa d’aquest espectacle a una secció posterior.

L’emocionalitat de la ruptura promesa

Les revoltes depenen dels ànims de la gent. La il·lusió és indispensable per a fer créixer un esclat. Si la il·lusió és el recurs vital per a construir una revolució, quins són els errors que podríem cometre nosaltres mateixes per a matar aquesta emoció? Hi veiem dos punts importants: el primer identificat amb el purisme i el segon amb el populisme.

Per una banda, hem presenciat un fort menyspreu cap a les il·lusions de la gent, reforçant-se aquest en una teoria que semblava il·luminada. Certes companyes carregaven fortament amb arguments de pasquí contra l’ebullició de les organitzacions al carrer, basant-se en la certesa indiscutible que el nacionalisme és nociu. Qualsevol persona intel·ligent i que comparteix una visió anticapitalista, entén que això és cert, però té certes idees sobre com evitar que el Procés esdevingués en una experiència purament nacionalista. La qüestió és: quines són les seves estratègies per a aconseguir la independència sense fomentar el nacionalisme o enfortir l’Estat? Si les persones tenien una anàlisi molt clar de com se les està oprimint, no estarien oprimides; és a dir, la ignorància va de la mà de l’opressió. Per tant, al principi d’una revolta també es poden trobar moltes idees innocents. Hem d’ajudar a fer que les idees puguen madurar amb les perspectives més crítiques i analítiques, i amb aquest accionament, nosaltres també madurem, ja que podem tenir més perspectiva històrica, però encara no tenim l’experiència d’autoorganització social o revolucionària.
Per l’altra banda, han sigut nombrosos els “venedors de fum”, els qui han fomentat la formació de moviments destinats al fracàs, la decepció i la desil·lusió. Potser, el resultat més trist d’un moviment reformista que al final no aconsegueix el canvi desitjat, però sí que situa noves persones en el poder, és que estrangula els ànims de la gent, sembrant el cinisme i la passivitat.
Des de feia anys, observàvem amb certa desconfiança les promeses d’una ruptura i un següent pas cap a vessants anticapitalistes des de les institucions. A nosaltres no ens agraden els poderosos i les institucions ens semblen creadores i perpetuadores d’autoritat, jerarquia i opressió, entre d’altres. Però aquesta vegada, semblava que la situació de (possible) ruptura s’accelerava, prenia força i anava a detonar-se. Algunes amigues de l’esquerra independentista ens alertaven sobre el seu propi desgast dintre de les organitzacions, fent referència sobretot a un seguit d’ordres que s’estaven donant des de comandaments superiors. Nosaltres, les escoltàvem amb atenció i seguíem amb els qüestionaments al voltant del trencament promès. Agafant certa il·lusió, pensàvem en com viuríem la situació de ruptura de l’Estat que tota la vida ens havia estat intoxicant.

Que aquell Estat ens molestés, no significava que teníem ganes d’un nou. No. Significava que ens molestava l’Estat, que no el volíem. No anàvem a lluitar per construir-ne un altre. Anàvem a lluitar per a no tenir Estat. I si sabíem que elles estaven caminant cap a la construcció d’un Estat nou, per què no creàvem un bàndol propi? Perquè no és tan simple; ni nosaltres en som tantes. Vam veure el moment com una oportunitat de prendre els carrers, altra volta, per crear autoorganització. En aquest context important, en aquella situació pic en les nostres vides, havíem d’estar. Havíem d’aportar la nostra energia i teníem il·lusió de posar una perspectiva més crítica, una perspectiva anarquista al Procés.

El moviment anarquista té com a una de les principals característiques, la creació d’un lligam amb la vida de base a través del respecte a les autonomies i l’autoorganització real d’elles. Això demana de temps, això demana de treball i constància. La ruptura amb l’Estat segurament no ens anava a conduir cap a la situació ideal, però potser feia dubtar a més d’una sobre què significava la força estatal i com d’innecessària ens ha de resultar.

Així, vam analitzar la situació des de diferents perspectives, vam parlar amb molta gent, i amb els peus a terra vam voler connectar amb les nostres emocions per a eixir al carrer a enxarxar-nos amb persones amb les quals compartíem una motivació, si més no, semblant. Van ser setmanes intenses. Els debats sobre el tema eren constants i apassionants. Ens veiem davant d’un moment únic. També volíem pensar que potser la seua consecució podia no ser com el que ens estaven venent.
Siga com siga, vam pujar, vam baixar i, amb el temps i els diferents moviments, ens vam quedar completament estupefactes en veure com havien estat jugant amb la nostra emocionalitat. Més que amb la nostra emocionalitat, amb les projeccions, cossos i temps de tants milers de person
es. Fou com un autèntic remolí d’anades i tornades que feien, més que res, la funció d’allargar l’espectacle.

Havia estat tot, a la fi, un espectacle polític? No completament. Perquè havíem estat allà, havíem sentit la gent, havíem compartit frustracions i esperances. Però, des de dalt, tornaven a controlar cadascun dels moviments i ens feien sentir, altra vegada, ovelles negres en un ramat.
Pensem que és important eixir al carrer en una situació no ideal. Però com a no ideal que és, és crucial fer previsions en fred per a no perdre el camí. Al mateix moment que estaven desenvolupant-se els fets, se’ns va fer complicat valorar les nostres prediccions, doncs els polítics mai van revelar les seues decisions, mantenint-nos a l’expectativa. Hui, sentim que no han estat honestos, ni els governadors que sabíem que no anaven a ser-ho, ni els anticapitalistes que ens deien que jugaven des de la base i les assemblees.

On ha quedat tota aquella ràbia? Què han fet amb les nostres esperances? Tornem a ser ciutadanes a l’espera d’un canvi des de les institucions? Elles mai van estar creades per a donar via lliure a sortides revolucionàries.

Entre símbol i espectacle

Al final, el Procés no ha esdevingut en la ruptura institucional promesa, atès, per una part, a la negativa dels partits independentistes d’acatar la llei del referèndum i, per l’altra, al seu consentiment sobre l’aplicació de l’Article 155 (entregant-se a la justícia espanyola o abandonant el país, deixant els seus càrrecs si això se’ls dictava, o participant en les eleccions de desembre). El que sí que ha implicat ha sigut una ruptura simbòlica. S’han burlat de la unitat de l’Estat espanyol i convertiren la desobediència en un acte heroic. Durant més d’una dècada de campanyes de civisme (organitzades pels mateixos partits que lideren el Procés, fins i tot la CUP) van estar equiparant la desobediència amb un trastorn infantil mitjançant campanyes contra «l’incivisme», però ara l’han acabat emmarcant com un comportament a celebrar.

Els símbols són molt importants als afers humans. Un canvi, per ser simbòlic, no és menys important. L’organització simbòlica de la societat és un complement imprescindible a la seva organització institucional. Un canvi a la primera pot provocar un canvi dràstic en la segona.

Malauradament, és la importància dels símbols el que li dóna tanta potència a la societat espectacular, ja que és l’organització i la disciplina de la societat mitjançant un procés constant de producció i difusió d’imatges que rebem de forma passiva. En aquesta alienació visual de la vida mateixa, el consum d’imatges informa molt més sobre la nostra realitat que les nostres experiències vivencials. De fet, utilitzem el nostre consum espectacular per tal d’entendre i categoritzar les nostres experiències viscudes. És a dir, la pantalla predomina en la nostra realitat per sobre de la vida mateixa.

Una societat espectacular és molt més capaç de recuperar símbols subversius. Així doncs, eren els Situacionistes els qui van desenvolupar el concepte de recuperació que va ser tan clau a l’insurreccionalisme: és el coneixement analític de com una cosa originalment subversiva pot ser captada pel sistema de poder i utilitzada per augmentar—i no pas interrompre—la reproducció del poder dominador. Imatges de disturbis en un videoclip, una pel·lícula sobre el MIL, un partit polític com Podem (que redirigeix la ràbia de milers de persones enfadades cap a la renovació del sistema polític) o com la CUP (que convença a un teixit grandíssim i fort d’iniciatives populars per a malgastar les seves energies en una campanya il·lusa de canvi institucional): són tots exemples de recuperació. Veiem aquí una resistència simbòlica quan la CUP va fer fora al Mas, figura relacionada amb la corrupció, però va acceptar als pressupostos neoliberals.

Els polítics del Procés van superar les nostres expectatives amb la seva destresa per a convertir un moviment popular en un espectacle i convertir a milions de persones que s’estaven organitzant, movent, ocupant, desobeint, debatent, lluitant, en una massa passiva d’espectadors esperant el següent discurs dels líders.

Allargant un espectacle de resistència simbòlica durant mig any, van apaivagar la ràbia popular i van conduir a la gent dels carrers a les pantalles, a mirar passivament tot nou esdeveniment polític. Aquest moviment del carrer a la pantalla fou l’expressió més clara de l’assoliment d’una disciplina jeràrquica sobre el moviment per la independència.

Presos polítics o polítics presos?

Com anarquistes, no desitgem la presó a ningú, ni tan sols als nostres pitjors enemics. Això no vol dir que muntarem una campanya solidària si s’envia un fatxa o un poli a la presó. Tenim recursos limitats i no ens anem a solidaritzar amb els nostres enemics, aquells que sempre torturen i agredeixen a les persones marginades i les persones que lluiten. Mantenim una postura constant a favor de l’abolició total del sistema penitenciari i volem destruir les institucions que reprodueixen a policies i feixistes, però ens importa ben poc si mentrestant, es podreixen dins les institucions que ells mateixos defensen.

I els polítics? Després d’una valoració en fred, creiem que el moviment dels llaços grocs a favor dels «presos polítics» reprodueix més que subverteix el sistema penitenciari i, per tant, no compartim el sentiment.

Cada cop que un poderós, un polític o un milionari va a la presó, més que un acte de repressió, s’està realitzant una teatralització de la justícia. Volen mostrar que «tots som iguals davant la llei», però en la pràctica mai és així. Una persona amb tots els privilegis socials i que ha exercit el poder institucional de la seva societat no viu la mateixa experiència de presó que una persona de les classes populars. El ric té un altre tracte de la guàrdia i un suport abundant que trenca l’aïllament que normalment suposa la presó.

La verbalització que més ha acompanyat l’aparició dels llaços grocs ha estat una variació de: «ara, tornen a haver presos polítics a l’Estat espanyol, com durant la dictadura». Com ben bé sabem les anarquistes i les indepes més radicals, els i les preses per lluitar mai van ser alliberades després de la dictadura, tal com mostra la història del COPEL. La democràcia es va construir sobre una marginalització encara més extrema de la resistència. Els franquistes van anomenar «bandolers» als maquis, però els demòcrates realment van aconseguir que les mateixes classes populars pensaren que els i les preses eren dolentes, que les seves delinqüències res no tenien a veure amb la lluita per la llibertat.

És més, ERC i PdeCat—junt amb el PSOE—són els hereus directes dels sense vergonyes que van donar l’esquena a la lluita antifranquista per asseure’s a la taula amb els feixistes i accedir al poder. Van abandonar els i les preses en lluita i van assumir la gestió de la repressió contra aquelles que no van deixar de lluitar. Quan fomenten la idea que tornen a haver presos polítics a l’Estat espanyol, com si la democràcia constituís una interrupció en les tasques repressives de la policia, estan repetint el mateix abandonament i invisibilització que van perpetrar contra les lluitadores dels anys 70. Mostrant que els polítics d’avui són del mateix calibre de rata descarada que els de la Transició.

No hauria de sorprendre’ns el fet que han aconseguit el màxim rèdit de la seva condició de presos i exiliats cèlebres. És aquesta narrativa de màrtirs la que han utilitzat per enfosquir la seva rendició a l’Article 155 i dissimular la seva renúncia a la DUI (suposadament garantida per una llei del Parlament). El quasi monopoli de presos i exiliats mantingut per ERC i PdeCat potser fou el factor principal que explica el perquè els votants van castigar a la CUP durant les eleccions de desembre, però no als dos partits grans, tot i que ells es van rendir abans que la CUP.

(Uns ideòlegs de Terra Lliure asseguren que «la davallada de la CUP» a les eleccions de 2017 no «és atribuïble a la desmobilització del moviment popular o a l’excessiva parlamentarització en detriment del carrer o, en definitiva, a un presumpte acomodament de la CUP». El seu raonament? «Si això fos així, no es podria explicar el paper central d’ERC en la davallada ni la manca absoluta de traspàs de vots de la CUP cap als comuns» referint al fet que gairebé tots els vots perduts de la CUP (en comparació a 2015) van anar a parar a ERC i no pas a Catalunya en Comú. L’argument no té cap sentit: una persona qui dóna importància al tema de la independència—com tots els votants ocasionals de la CUP—no votaria mai pels comuns després de les seves maniobres transparents que tenien com afecte un boicot a mitges del referèndum. És un patró molt establert que després de ser defraudada o enganyada per l’esquerra, la gent torna a votar per partits més cèntrics.)

En tot cas, el moviment dels llaços grocs proveeix al poble una eina simple que expressa un rebuig a la repressió del Procés, però també un vot de confiança als partits polítics i—implícitament—a la mitologia de la democràcia que no té presos polítics. No li direm a ningú que no es posi el llaç groc, però no ens el posarem nosaltres perquè en el context actual recolza a la desaparició de les preses de la lluita, de la qual els actuals polítics presos són còmplices.

Els enemics que mai poden ser aliats

Al llarg de la història moderna, a tots els continents, s’ha redirigit els moviments socials per a seguir una quimera: la de reformar el capitalisme o conquistar l’Estat amb el fi de millorar la qualitat de les nostres vides. En centenars de casos, el resultat sempre ha estat el mateix amb un marge de variació entre detalls secundaris. La memòria històrica no pot sinó portar-nos a la conclusió de què el capitalisme és una màquina d’explotació de la natura i de les obreres i d’acumulació de riquesa alienada; i que l’Estat és una màquina de concentració de poder autoritari.

Sempre hem estat obertes al debat, però no s’ha produït mai un argument capaç de contradir aquesta base històrica. Això no obstant, cada any tornen a vendre’ns els mateixos enganys, a vegades amb l’etiqueta una mica canviada. Ara ens diran que els municipis ens poden alliberar o que un estat de benestar és anticapitalisme o que les noves tecnologies produiran una abundància que ens soluciona tots els problemes.

A vegades ens fem còmplices d’aquestes mentides per la dificultat de mantenir la memòria històrica davant un sistema que imposa l’amnèsia col·lectiva. Existeix una gran capacitat humana de creure en una idea absurda que porta beneficis. El benefici podria ser el poder institucional que guanya els arribistes de cada moviment o potser simplement la tranquil·litat de pensar que guanyar serà fàcil o, almenys, més fàcil que lliurar una revolució contra totes les institucions de poder.

No volem vendre fum, perquè la il·lusió i l’entusiasme són els recursos més importants en un món que ens mata l’esperit diàriament. Els qui creuen que podran conquistar l’Estat o reformar el capitalisme estan vivint dins d’una mentida de la seva pròpia construcció. Malauradament, l’única opció real és la més difícil.

No es pot imposar qualsevol separació entre llibertat i qualitat de vida. Només tindrem vides sanes i dignes un cop que nosaltres mateixes organitzem les nostres vides sense representants ni intermediaris. No som éssers madurs fins que decidim sobre les nostres vides.

Per això, l’autodeterminació és una idea infame si significa un referèndum per constituir un nou estat. Això seria l’exercici de poder de decidir un cop, per legitimar un ordre que posteriorment ens torna a prohibir el nostre poder de decidir sobre les nostres vides. És l’autoorganització la garantia de la llibertat. L’autodeterminació és només la construcció participativa d’una nova gàbia.

Però en la pràctica—i això és molt important—quasi podem retirar tot l’anterior. Cap revolució en la història ha procedit de teories pures i idees totalment encertades. La llibertat no és una idea, sinó una pràctica i les pràctiques sempre són brutes perquè resulten del xoc i del ball caòtic dels cossos. La por a la brutícia i al caos és un residu del cristianisme i el posterior racionalisme. Tots dos comparteixen un odi als cossos, a preferència de les idees pures, els ciutadans obedients, les estructures mecàniques.

Ens neguem a abandonar l’alegria i passió de la revolta i ens neguem a abandonar les nostres veïnes pel simple fet que hagin abandonat la nostra història de lluita per una quimera que sembla ser més a prop.

La nostra posició és dins el caos de les revoltes imperfectes, intentant traduir els nostres somnis en esdeveniments i compartir les eines que ens han servit en les lluites passades. També hem de renovar les nostres idees constantment, perquè no són dogmes, sinó éssers vius que beuen del conflicte i de la comuna que està per nàixer.

Per tant, no tracem línies dogmàtiques i sectàries entre nosaltres i les altres persones al carrer, sinó que pretenem contagiar-nos, participar en debats, difondre les nostres crítiques, escoltar les crítiques dels altres, construir juntes, desenvolupar estratègies fonamentades en l’acceptació del fet que només som una petita part del tot i no controlarem mai—ni volem controlar—les accions de les altres. No lluitarem mai per la unitat, sinó per la solidaritat i l’autonomia de les lluites. I això sí: sempre intentarem destruir totes les institucions que conformen les reixes d’aquesta societat-presó. I entenem que, històricament, l’esquerra constitueix una força institucionalitzadora de les revoltes populars.
Podem buscar complicitat i compartir amb les persones de la base dels sindicats grocs, els partits polítics, les ONGs, però seria molt il·lús no reconèixer que aquestes organitzacions sempre han traït les nostres lluites.

Cada cop més persones reconeixen la naturalesa d’aquestes organitzacions, però justifiquen la seva complicitat amb elles amb una retòrica cada cop més mesquina, disfressant de relació conflictiva; cosa que al final resulta en una aliança. Diuen que dins el Procés han accionat una palanca contra els grans partits i els han «obligat» a fer coses que no volien. Això ens pareix molt semblant al «jiu-jitsu polític» que pretenen exercir els partidaris de la no-violència: un llenguatge sofisticat i dur que amaga una fonamental innocència i feblesa. (La negativa de les preses i els presos del Procés a buscar pactes amb la fiscalia, per exemple, demostra que no es veien obligades a desobeir l’Estat espanyol sinó que han assumit la desobediència com a estratègia seva i l’estan explotant per treure el màxim rèdit).

Qui han sigut els amos del Procés queda molt clar. El significat d’Independència va canviar de forma radical en el moment que, l’any 2012 Mas i CiU van agafar la reivindicació com a seva. Pot ser que la CUP sí que va obligar als dos partits grans a comprometre’s a la DUI amb la Llei del referèndum, però és per casos com aquest que afirmem que “qui fa la llei, fa la trampa.” El poder polític sempre ha sorgit del monopoli de la violència (el «canó de la pistola» de Malcolm X), a més del monopoli sobre la legitimació econòmica i l’hegemonia sobre els discursos i narratives socials.

El dia del referèndum, quedava evident la cadena de transmissió que efectivament unia els mossos i els grans partits als activistes del carrer que corrien cap amunt, cap avall, per tal de defensar els col·legis. I els dies de setembre o el 3 d’octubre quan es va parar en sec les possibilitats d’una resistència més contundent, un esclat de revolta popular, ningú podia obviar qui manava i qui obeïa. Alguns companys exageren les seves forces evitant l’autocrítica i així no arribaran a bon port.

Una aliança amb els partits polítics—siguin quins siguin els discursos que s’utilitza per amagar o disfressar aquesta realitat—resulta ser, per enèsima vegada, una estratègia fracassada. El seu vessant d’aliança interclassista també resulta preocupant.

Dins qualsevol estructura de coalició que els rics accepten per formar un front comú amb les classes populars, les seves forces seran amplificades i les nostres minvades. Frenaran la nostra insurrecció, perquè la burgesia—catalana o qualsevol altra—sempre prefereix cedir una victòria a la Dreta que patir una revolta popular. La imposició del pacifisme i la passivitat l’octubre de 2017 té molt en comú amb la negativa de Companys, el juliol de 1936, d’armar la classe obrera. Tenia por que si les persones al carrer guanyessin la independència, tindrien més poder per determinar el caràcter del nou país. No serien mers votants i espectadors.

Les cessions i rendicions al llarg de la via cap a la independència política han sigut moltes, i recordem que la independència merament política significa la construcció d’un nou estat igual que el vell. Menys visible, però més important, és el fet que aquesta aliança interclassista per la independència ha tancat o obstaculitzat moltes vies econòmiques i socials. Per, segons diuen, obligar a Junts pel Sí a mantenir-se fidels al projecte d’independència política, la CUP ha abandonat gairebé qualsevol criteri de transformació social. Han acceptat els pressupostos, han acceptat el neoliberalisme, han mostrat a la premsa i als governants que poden ser responsables. Gestors i venedors de la lluita popular, com ERC, CCOOs i UGT abans.

Si bé és cert que les crítiques que igualen el Procés amb nacionalisme, com moltes de les opinions expressades a No le deseo un estado a nadie manquen de matís i utilitat per a la situació actual, també és cert que sí que existeix un component de nacionalisme al moviment. L’aliança interclassista, tal com existeix al si del Procés, és un element definitiu del nacionalisme.

Espanya és un projecte nacionalista molt més ranci i sagnant inclús que el catalanisme dels convergents. Així i tot, no queda molt clar que la substitució d’aquest per una nova nació-estat sota estructures burgeses (la República) no sigui un projecte nacionalista. Un moviment independentista i antinacionalista tindria com a dos eixos fonamentals la lluita contra la burgesia i els governants més immediats (tant els de Catalunya com els d’Espanya) i la solidaritat internacionalista amb les classes populars de tot arreu, començant amb els pobles veïns i els pobles (neo)colonitzats per l’Estat del qual som subjectes. Fomentaria un rebuig i un antagonisme clars cap a la burgesia autòctona i totes les seves estructures legals i polítiques: els partits, el Parlament, la premsa comercial, la policia, les presons, la propietat privada, la Borsa… Veiem una part d’aquest rebuig, però queda molt de camí per fer. En general, la burgesia catalana segueix exercint l’hegemonia sobre els conceptes ètics i l’imaginari del futur del moviment independentista.

Inclús «el poble», del qual tant es parla, és un concepte homogeni i essencialista que facilita el control ideològic. És una eina perfecta per controlar un moviment massiu. Qui té més recursos defineix quines són les característiques del poble («som gent de pau») i qui queda exclosa.

Brigitte Vasallo ha visibilitzat algunes de les problemàtiques de la construcció de la identitat del «poble» amb «Respecte a la charneguitat», sobretot pel fet de qui està dins, qui està fora i quan ho estan. Per expressar aquesta perspectiva des de la subalternitat un sense fi d’independentistes l’han insultat i amenaçat, sense ironia ni consciència de com li estaven donant la raó a les seves crítiques. Les persones «altres» pel que fa a la sexualitat i expressió de gènere també han expressat la hipocresia i poc inclusives que solen ser les expressions massives del «poble». Com diuen, «els carrers no sempre seran nostres.»

Les de nosaltres que som d’un poble—en el sentit d’una aldea—sabem com és de difícil criticar el poble. Té mecanismes d’ostracisme molt forts. Al final, la comunitat no és cap utopia. Permet una vida molt més sana que l’alienació capitalista, però al final dels comptes és perillosa, com qualsevol altre sistema vivencial: té el poder per a estructurar les nostres vides i si no n’hi ha mecanismes per a l’autoprotecció i l’expressió d’individus i sectors minoritaris, pot ser una mena de presó. I clar, els pobles patriarcals, sortits del feudalisme i transformats pel liberalisme, no tenen semblants mecanismes.

I els de nosaltres que som estrangers sabem que la Brigitte tenia tot la raó. En el moment en què expressem una opinió no estàndard a una persona desconeguda, el primer que ens diu és: «d’on ets?», sigui espanyolista o catalanista. La desqualificació per ser «de fora» és una arma que «el poble» utilitza cada dia. Ni parlar de les formes d’exclusió utilitzades contra les estrangeres no blanques. O les autòctones no blanques com les gitanes, que mai se les inclou dins «el poble» ni se les té en consideració quan fan una equivalència entre persones no blanques i immigrants (costum que es dóna inclús entre moltes anarquistes), el qual mantén Espanya o Catalunya com a països blancs.
Pensant en el nacionalisme i en la preferència de la burgesia de cedir una victòria a la Dreta abans de permetre una insurrecció popular, volem assenyalar l’efecte que ha tingut el Procés vers al nacionalisme espanyol. L’Estat espanyol era dels pocs llocs on l’extrema dreta estava en col·lapse, malgrat la persistència de la crisi econòmica. Però com a resposta directa al Procés i el nacionalisme espanyol fomentat per la premsa al voltant d’aquest, entre agost i octubre de 2017 va créixer de manera estrepitosa. No estem dient que el moviment independentista té la culpa de l’auge del moviment feixista espanyol. Seria com dir que l’acció directa i les accions de sabotatge tenen la culpa de la repressió estatal (argument que sempre hem rebutjat i que utilitza constantment els pacifistes i també molta gent d’esquerres, inclús anarquistes de l’ala legalista/formalista que ha crescut prou des de les Operacions Pandora i que en gran part es troba ara als CDR). Però si vas a fer sabotatges que saps que cridaran excessivament l’atenció dels jutges i cabdills policials que dirigeixen la repressió, manques de força i no tens cap idea com sobreviuràs les respostes estatals, igual sí, en aquell cas es podria fer alguna crítica solidària.

És en aquest sentit que preguntem: s’ha qüestionat sobre com lidiar amb l’inevitable auge dels moviments feixistes i subvertir els sentiments de nacionalisme? O sempre ha sigut, entre els líders del moviment, una estratègia de tensió, comptant amb un auge feixista per polaritzar la situació i obligar a la gent més moderada a donar suport a l’independentisme?

Acabem aquesta consideració amb dos exemples històrics que podrien servir per establir una visió més amplia. A Iugoslàvia, el procés d’independència de Croàcia, Bòsnia, etc. va resultar en països més petits, però molt més forts. El nacionalisme va disparar des dels nivells quasi invisibles de la Iugoslàvia dels 80 a una balcanització caracteritzada per polítiques de nacionalisme de dretes. El nacionalisme va funcionar com un procés popular i participatiu que renovava la legitimitat i poder de l’Estat i excloïa qualsevol dissident o altre (ja fàcilment titllat d’«enemic del poble»: els companys anarquistes i antimilitaristes conten com a aquells anys els seguien patriotes armats, amenaçant-los amb la mort).

L’altre exemple és el de Bolívia. Després de molts anys de governs militars i de dretes, el partit de base (MAS) liderat per un obrer i indígena (Evo Morales) va aglutinar totes les organitzacions d’esquerres, convencent-les de la necessitat d’assolir la unitat per tal de guanyar al gran i únic perill, la Dreta. Posteriorment, l’Esquerra va institucionalitzar tots els moviments, comprant a possibles dissidents amb càrrecs al govern, subvencions, etc. El país amb els moviments socials més forts de Sud-amèrica va patir una desmobilització total. El nou govern d’esquerres va seguir les mateixes línies de desenvolupament capitalista que anteriorment, sovint amb més èxit i més agressivitat que abans, quan la gent s’atrevia a enfrontar-se als tancs de l’exèrcit per bloquejar projectes de privatització. En un cas, Evo va mobilitzar el sindicat de miners per a tirar dinamita a una manifestació indígena que protestava contra una mega-carretera que s’estava construint a través de la selva amb l’objectiu d’unir els mercats de Brasil i Chile.

Pacifisme com a zombi

Considerem que ja està ben argumentat i comprovat que la no-violència exclusiva—l’exclusió de qualsevol tàctica que consideren «violenta» segons una definició sempre canviant, molts cops hipòcrita i mai útil per a les nostres lluites—no és capaç d’assolir canvis radicalment transformadors en la societat, ni de destruir el capitalisme ni vèncer a l’Estat. En compte de participar en debats solidaris, els partidaris de la no-violència han promogut els seus arguments a través de la manipulació, l’accés a recursos superiors i el recolzament per part d’institucions de poder. No coneixem cap resposta sincera o comprensiva als diversos arguments en contra de la no-violència ja publicats.

En aquesta secció, només volíem subratllar unes dinàmiques presents al Procés.
La no-violència és la peça clau pel control burgès sobre el moviment independentista. Si assoleixen pacificar el carrer català, mostren—tant a Madrid com a Brussel·les—que són capaços de governar. Que poden solucionar—almenys, en part—la crisi de legitimitat que tant destorba a l’Estat espanyol i que ajuda a desestabilitzar la Unió Europea. La no-violència també assegura que si aconsegueixen la independència, seria mitjançant les vies institucionals que mantenen el control dels polítics i dels capitalistes, i no mitjançant la revolta popular que podria abastar aspectes realment revolucionaris, més enllà de la qüestió poc rellevant d’independència política.

Per tant, seria de summa importància analitzar les tècniques que van utilitzar per imposar la no-violència a uns moviments populars que, històricament, no han sigut gaire pacifistes. Com van convertir una vaga general—podem recordar el cicle de 2010 a 2012 i el significat que tenia una vaga—en una «aturada nacional»?

Imprescindibles eren les tecnologies de xarxes socials, no tan sols l’ús quasi universal d’aquestes, sinó la fe que molta gent té sobre elles, la manca de consciència que són mitjans de control i dominació molt més que tecnologies d’alliberament. Totes sabem com al Brexit o a l’elecció de Trump onades d’informació falsa fabricades per trolls es difonien a través de Facebook i Twitter i molts idiotes de dretes les creien. Allò que no ens agrada admetre és que l’Esquerra també està plena d’idiotes—a vegades som nosaltres mateixes—i que totes podem ser manipulades per notícies falses. L’auge de les noves tecnologies de comunicació coincideix (i no és casualitat) amb la caiguda o desaparició de quasi tots els nostres mitjans de contrainformació, que en una època recent s’estaven fent cada cop més forts.

Ens agradaria prendre aquesta oportunitat per assenyalar una posició que estava molt en voga entre alguns companys a partir de 15M, de que aquestes noves tecnologies ens alliberaven, ens donaven moltes més possibilitats de comunicació, etc. Si encara no han vist que hem cedit el control sobre la nostra comunicació, les nostres xarxes i relacions i molts cops la nostra pròpia intel·ligència a unes empreses potents que representen el futur del capitalisme, doncs no seran capaços d’entrar en raó. Com qualsevol altre ionqui, no poden reconèixer la realitat de la seva addicció i pèrdua de control.

La psicologia de masses també era molt important en la pacificació de la vaga. Molts cops, hi havia prou amb convocar a una massa, definir uns límits i deixar que les persones mateixes autoreprimiren qualsevol divergència. Ens agradaria saber com les companyes de Tarragona i alguns pobles van aconseguir trencar amb el domini del pacifisme.

La manipulació de les assemblees fou un altre element. Es va empènyer cap a posicions centristes, moviment facilitat per la tendència a la mediocritat que té inherent la pràctica del consens. I després, alguns van trencar el consens quan els donava la gana, com amb la substitució del «minut de silenci» consensuat per manis totalment silencioses. Som partidaris del consens, però també creiem que sempre ha d’anar acompanyat per una llibertat d’acció directa. Un únic espai decisori de legitimitat absoluta es convertirà en punt de producció de poder absolut. Des del fracàs dels soviets a la Revolució Russa, formacions jeràrquiques d’esquerres tenen molta experiència en manipular i apoderar-se d’una assemblea. Sense els principis de diversitat contra unitat, autonomia i la llibertat d’acció, l’assemblea es transforma d’una eina alliberadora per a l’autoorganització en un mitjà de legitimació d’un nou poder autoritari.

Per contra, trobem que la difusió de la memòria històrica és una arma molt potent contra la no-violència. Per algunes de nosaltres, la vaga del 29 de març de 2012 sembla que fos ahir. Però per a moltes persones—tant les més joves com les persones de prioritats qüestionables que van estar al carrer l’octubre de 2017 en vaga contra l’Estat espanyol però no el març de 2012 recolzant una vaga anticapitalista—no forma part de la seva realitat.

És un patró molt estès: la no-violència es construeix sobre l’amnèsia i l’oblit. La memòria i la història funcionen com a caixes d’eines, armes i lliçons, i les lliçons rara vegada apunten cap al pacifisme. Hem de ser molt més actives en compartir històries de les nostres lluites, no tan sols de 1909, 1936 o els 70, sinó també de les coses que vam viure aquests darrers anys.

I hem de mantenir la tasca de rebutjar la no-violència exclusiva. Una part d’això consisteix a valorar les tàctiques i les maneres de participar en una lluita que no impliquen cap combat físic ni situació d’antagonisme, perquè sempre hi ha persones que no són lluitadores però que tenen papers molt importants a jugar dins un moviment, i si no hi ha exclusió, existeix la possibilitat de solidaritat.
Però també cal destrossar, sense pietat, els tòpics de la pacificació, com «l’Estat vol que siguem violents» o «si no sents vergonya del que fas, no hauries de tapar-te la cara» fins al punt en què totes tinguin clar que qualsevol persona que verbalitza una d’aquestes perles o és ximple o treballa per a l’Estat.

Les cures i el conflicte

Quan volem parlar de cures en moments de conflicte ens trobem davant d’una dicotomia que ens produeix algunes contradiccions internes. Per una banda, és obvi que volem cuidar de les nostres companyes. De fet, necessitem fer-ho. Tot i això, sovint manquem de paciència cap a persones que no formen part del nostre grup directe, però que tampoc són “enemigues”. I ens perd la impaciència a l’hora de consensuar certes decisions. També es mesclen emocions complexes com són els nervis, la por, la gestió de la ràbia, la il·lusió i l’esperança. Sentim pujades emotives i baixons en molt poc de temps, o inclús desorientacions i frustracions variades. La responsabilitat ens demana certs moviments i el conflicte ens brinda el mapa. Nosaltres hem de saber interpretar-lo i jugar-lo, ja que certes inèrcies poden donar resultats dels quals després penedir-nos-en.

Un dels moments més difícils que trobem és el que es dóna quan la pressió del carrer ens demana urgència i eficàcia en les reaccions. En un moviment tan heterogeni com aquell, nascut al voltant del Procés, és d’esperar topar-se amb altres grups que senten la mateixa urgència, però tenen una altra visió, i que opten per altres tàctiques i busquen altres objectius. En aquest moment, el conflicte és inevitable. No hauríem de tindre-li por: el conflicte és sa i ens pot ajudar a millorar. Però mal gestionat, pot trencar les relacions que formen la base de la solidaritat.

Quan un grup d’afinitat surt al carrer, abans ha desenvolupat una sòlida feina pel que respecta a l’organització, coordinació i seguretat. El temps i la confiança les encamina, i normalment, s’assemblen a una pinya compacta que mou decididament. L’expressió de la ràbia sembla que es dóna d’una manera més neta i fluida. Formem part d’un bloc en què no caben egos (o no haurien de caber).

Quan sortim al carrer barrejades en un grup més heterogeni, la història canvia. Sobretot si és en un moment de certa tensió, com puga ser en els piquets d’una vaga general o en moment de conflicte físic amb outsiders. Això té, per descomptat, els seus punts forts (la quantia de gent, per exemple). Però també hem de calibrar quines vulnerabilitats ens pot aportar i com ens relacionarem. Pot haver-hi espontaneïtats que vagen cap a camins que ni ens havíem plantejat i que ens vagen bé, o no.

Ens vam trobar en una situació en què, des d’una assemblea de la qual no formàvem part, s’havia decidit que durant els piquets de la vaga general no es forçaria a tancar establiments. Nosaltres ens estàvem dirigint, decidides, cap a un supermercat de renom el qual sabíem que estava venent en dia de vaga general. A l’arribada, algunes persones de l’altra assemblea ens van dir que no el podíem tancar. I aparegué la tensió! Com una ventada inevitable. Volíem tancar, però algunes asseguraven que no tocava, que sols informàrem els clients de què estàvem en vaga i que “millor si no consumien”. Però en vaga general, tot ha d’estar tancat. Algunes ens alarmàvem un poc en veure com companyes reaccionaven ben nervioses, parlant fort i sense deixar cap possibilitat de conversa. I no era fàcil, la veritat. Com ho fem per a negociar en aquell moment? No hi ha possibilitat de negociar? Aleshores, com fem per a no descuidar en excés a altres companyes? És possible mediar en aquella situació que demana agilitat i rapidesa?

Una altra anècdota que ens va sobtar, fou el fet que unes afins nostres que s’havien proposat com a voluntàries per a fer torns en punts d’informació, en lloc de fer les seues corresponents hores, van haver d’estar tot el dia allà, perquè cap altra persona dels torns havia aparegut. Com fem per a cuidar-nos en aquestes situacions? Desapareixem per què les altres no han estat responsables? Ens cremem allargant els nostres torns? Quin significat pot tindre “el sacrifici” en diferents moments i com ens volem mullar? Ens estem deixant de cuidar per a cuidar a les altres…?

La importància va més enllà de fer uns torns o dedicar a l’assumpte més hores de les que s’havien consensuat en una assemblea. Totes les qui hem participat en un projecte autogestionat sabem que a voltes ens toca pringar. Però ens sembla que a les coalicions heterogènies on existeixen unes jerarquies o desigualtats de poder, es repeteix un patró en què les més marginals—per les seves polítiques més radicals o també per qüestions de gènere—solen trobar-se a les posicions de major risc o compromís. Fins i tot ens atreviríem a sospitar que els grans partits exploten a les seues suposades aliades de forma sistemàtica.

És curiós també com al carrer es poden reproduir certs rols de poder de manera inconscient. Totes hem vist alguna vegada com hi ha persones que, a pesar d’anomenar-se antiautoritàries, gaudeixen de rangs autoimposats. Tenen poder, ho saben i el gasten. Hem vist i viscut, en moments d’alta necessitat de resolució com els que comentàvem abans, que si certa persona parla, s’acata com a ordre el seu desig, i si altres demanen d’assemblees ràpides o d’altres propostes, directament ni se les escolta. Potser cal que ens autocritiquem més (millor) i comprovem si estem sent autoritàries dins dels nostres grups? Estem cuidant a les nostres companyes com a iguals? Els autoritaris en cada àmbit s’alcen a complir les expectatives, trenquem la cadena de transmissió!

Pel que fa a les maneres, no pot haver-hi una alienació entre els mitjans i els fins. És molt fàcil creure que tenim la veritat i imposar-la a la força. Però si fem això, estem traint als nostres valors. Podem combinar urgència i preparació prèvia per a conciliar els moments de conflicte amb les cures i la humilitat? Sabem canalitzar la nostra ràbia cap a qui la mereix?

O ens cuidem i som humils, o cremarem els nostres grups en lloc de fer foc als enemics. Són innumerables els drames interns que hem de gestionar dia rere dia, històries que ens resten energia que podríem utilitzar d’una manera més sana.

Estratègies generals

Estem convençudes del fet que, sense la imposició de la no-violència, les multituds haurien fet fora a la Guardia Civil i la Policía Nacional. Hi Haurien hagut xocs més contundents la nit del 20 de setembre i el mateix 1 d’octubre se’ls haurien fet córrer. No hauríem arribat a un miler de ferides i ells haurien patit més que uns colzes dolguts per la força dels cops que estaven repartint. Una bona quantitat de furgonetes s’haurien cremat.

Creiem que aquesta afirmació no és exagerada, perquè a la setmana de Can Vies, a 2014, es va guanyar als Mossos—un cos molt experimentat en matèria d’antiavalots—i hi havia molt poques persones al carrer a favor de Can Vies en comparació amb les persones que hi eren per la independència.
Clar és: mai s’ha guanyat una revolució amb un dia de disturbis. Potser, la resposta haguera sigut la mobilització de l’exèrcit o almenys l’ús d’un nivell de violència policial semblant a aquell que s’ha patit a Euskadi. Cal remarcar que tal conflicte hauria produït una ruptura molt més profunda i permanent que la que es va produir, i hauria obligat a desenvolupar la intervenció i mediació de la Unió Europea; aquesta pot tolerar quasi qualsevol nivell de repressió policial entre els seus estats-socis, però perd un munt de credibilitat com a estructura governant si permet qualsevol conflicte semblant a una guerra civil dins les seves fronteres.

Com ja hem dit, els partits polítics prefereixen regalar una victòria a la dreta que permetre al poble alliberar-se a si mateix. Un poble que s’ha autoalliberat, per tant, s’ha autoorganitzat i ja ha descobert que no té cap necessitat de governs i partits polítics.

Ser conscients de les possibilitats de cada situació és un element fonamental del pensament estratègic. Pensar que tenim el control sobre cada situació, entendre l’estratègia com una visió objectiva des de dalt, com un moviment de fitxes sobre una taula, és una ximpleria i també un error autoritari.
Com a valoració estratègica de tot el que va passar, ens agradaria oferir uns suggeriments per a la minoria dins el moviment independentista que realment és anticapitalista, del que—a parer nostre—podrien constituir línies més efectives de lluita. I després, per a la minoria dins aquella minoria, els nostres afins que no tenen cap il·lusió pel que fa al paper de les estructures estatals i paraestatals en tot procés revolucionari, unes idees sobre el que podríem fer dins d’una situació que no correspon al nostre ideal de lluita emancipadora.

Per als primers: si en un moment determinat, un grup d’anticapitalistes hauria pogut decidir que era una bona idea fer coalició amb partits grans i fer ús d’estructures estatals amb l’objectiu d’assolir la independència, hagués calgut complir amb dues necessitats estratègiques. Primera: tenir unes referències històriques o una anàlisi estructural de com la independència política—és a dir, un nou Estat—podria facilitar un alliberament social, l’abolició del capitalisme, etc. I segona: fer una comparació entre els avantatges i desavantatges relatius, respecte a les forces no anticapitalistes de la coalició. En què són més fortes les anticapitalistes, en què són més fortes tota la colla de Demòcrates, ERC, ANC, etc. Sembla que no han fet cap exercici estratègic semblant perquè no haurien haver pogut triar un camí de lluita més contraindicat. Han abandonat les seves fortaleses i han tirat de les seves febleses.

Aviam, formacions anticapitalistes són pobres en recursos i fàcils de marginalitzar. Allò que tenen són la capacitat d’inspirar, de difondre crítiques socials, de canviar discursos i de fomentar pràctiques noves. La CUP i les organitzacions de base que la sostenen es van llançar a unes institucions construïdes per la burgesia justament per subvertir la igualtat legal que havien predicat. Per exercir les palanques de l’Estat democràtica, es necessiten els recursos que només sorgeixen de l’explotació de la societat. Qui pensa que pot ser governant sense ser explotador és un innocent.

La CUP ha patit una pèrdua de suport important en només un parell d’anys en el Parlament. No tenien els recursos per superar el conservadorisme d’ERC i CiU dins les institucions dissenyades pel domini d’aquests. Cada cop que intentaren forçar una postura més transformadora, la premsa les marginalitzava i les martiritzava. Quedava clar que havien entrat en un camp de batalla en el que el seu enemic controlava el terreny. L’única força que tenia era tot el seu suport popular, un combustible que no va durar ni una legislatura.

I què dels avantatges que haurien de tenir les anticapitalistes? Van abandonar quasi totalment les crítiques socials, les visions inspiradores i les pràctiques alliberadores que eren gairebé l’única arma que elles tenien i els partits grans no. Van reemplaçar anticapitalisme per un rebuig al neoliberalisme cada cop més negociable. Al dia d’avui, ens fa la sensació que ben pocs independentistes serien capaços de definir el capitalisme o assenyalar com seria una societat no capitalista. Si pensen que Cuba, Veneçuela o l’URSS són referents de països no capitalistes, doncs amb aquests criteris quasi es podria dir que Regne Unit de la postguerra o la Noruega actual no són capitalistes. Avui dia, imaginar un Estat de benestar ja és molt, però hem d’anar més enllà si pretenem assolir una transformació social profunda, una transformació que no ens puguin desfer quan canviïn les condicions del mercat financer.

Respecte al seu discurs, s’ha rebaixat al nivell d’eslògans buits afavorits per centristes com l’ANC. De fet, es podria acusar a la CUP i les organitzacions adherides d’haver explotat i abandonat un gran ventall de lluites segons la seva utilitat per la qüestió d’independència política. Companyes feministes i independentistes ja han criticat com certs sectors de l’independentisme han instrumentalitzat el feminisme per tal de mobilitzar les dones a recolzar la política i la institucionalitat masculines de sempre, amb la promesa de què en un país nou les coses seran millors [VVAA, Terra de ningú: Perspectives feministes sobre la independència. Barcelona: Pol·len Edicions, Gatamaula, 2017].

Sobre pràctiques, a Catalunya existeix un teixit abundant d’iniciatives d’autoorganització en molts aspectes de la vida social i econòmica, del qual els indepes han fet cas omís. La política es tracta de manar, i les que s’autoorganitzen—les autònomes d’avui—són les antisistema de demà, d’un futur Estat català.

Com s’han pogut dedicar tants esforços a una línia de lluita destinada a fracassar? Per a nosaltres, és la conseqüència de militar en una organització vertical, per molt demòcrata que sigui. Les organitzacions verticals no poden aprofitar la intel·ligència col·lectiva. Han de suprimir el saber de la base per imposar el monopoli de les decisions unitàries. I la seducció del poder—que està actuant de forma permanent sobre els líders de l’organització—és molt més potent que la consciència, la lucidesa estratègica i la memòria històrica, totes les quals vetarien l’entrada en les institucions.

Hi ha qui creu que l’assemblearisme és una mena de panacea i que una organització assembleària no pot patir tots els problemes del centralisme i de la jerarquia. Tal creença ignora la història particular de la democràcia, model estatal dissenyat per esclavistes i militaristes que volien garantir una participació més amplia per part de totes les classes privilegiades en el projecte de dominació. En un imperi típic, tots han de subordinar els seus interessos en favor dels de l’emperador, així que poc els importa si guanya l’imperi o no. La innovació de la democràcia era crear una comunitat d’interessos que tots els ciutadans voldrien protegir i fomentar. Una assemblea pot ser una manera de trencar amb el centralisme, però també pot ser una manera de legitimar un poder vertical.

Dins les organitzacions verticals, és fàcil caure en la ceguera del dogma i de la demagògia. Aquestes solen aïllar-se de les crítiques que vénen de fora, així que no han d’escoltar qui contradiu les seves afirmacions. I aquí, al costat de les anticapitalistes indepes, sempre hem estat nosaltres, les anarquistes, participants en totes les lluites però ja des del segle XIX, crítiques amb les vies estatals de lluita. Com el Josep Llunas i Pujals, que l’any 1881 va dir als seus amics catalanistes: «és fugir del foc per caure a les brases sortir de la centralització madrilenya per anar a parar a la barcelonina».

Per cert, què ha passat amb la CUP de València? I si la CUP és capaç de sacrificar-ho tot per la conveniència política de la independència, fins i tot per sacrificar els Països Catalans, què li queda?

Fa anys que estem intentant compartir els debats i crítiques sobre l’alliberament nacional i la institucionalització de les lluites, però moltes vegades percebem una reticència o fins i tot un silenci hostil per aquells que opten per les vies institucionals.

L’estancament del Procés és una bona oportunitat per subratllar el perill del fals pragmatisme d’aquells que cada cinc anys fan un altre intent de disfressar el vell engany de la conquesta de l’Estat. Aquest cop, hi havia moltes companyes a l’Esquerra Independentista que no es fiaven de l’Estat, però sabien que, ara per ara, no tenien el poder de destruir l’Estat.

Doncs, si no tenen el poder per destruir l’Estat, com podrien tenir el poder per construir un Estat diferent de tots els estats de la història, que no fa el que l’Estat està dissenyat a fer? Si ara per ara, no tenen el poder per destruir a la burgesia i abolir la propietat, com és que pretenen potenciar la mateixa eina que projecta i amplifica el poder burgès?

Les persones que realment s’interessen per transformar l’actual rebuig a l’Estat espanyol en un impuls transformador, haurien d’utilitzar la seva capacitat crítica, visionària, inspiradora i discursiva per donar un altre sentit a independència, lluny de la independència política, molt més difícil de centralitzar, de manipular, de desviar cap a una altra campanya institucional.

Hem de construir un altre tipus d’identitat, una identitat que no pugui ser mai centralitzada, que no pugui servir mai a la creació d’una nova nació-estat; que emfatitze les particularitats culturals i lingüístiques, més que una unitat que realment no hi és. La unitat és eufemisme per a potenciar la centralització.

Tal identitat hauria de ser ecocèntrica i bioregional, basada en una identificació íntima, respectuosa i particular amb la terra específica on una es troba i no amb el concepte abstracte i superficial de «terra» que utilitza l’EI, sense cap compromís antiindustrial i perillosament proper a la «sang i terra» dels nazis.

Tal identitat hauria de rebutjar la centralització lingüística, respectant la creativitat constant i descentralitzada que representa la llengua. Això també significa un rebuig a les institucions elitistes que resguarden la suposada puresa de la llengua, i així una obertura als canvis a la llengua provocades per la migració, l’evolució i la creativitat de noves generacions. Malgrat que es troba la major riquesa lingüística als pobles rurals i als barris pobres, aquelles institucions mantenen la dominació cultural de les ciutats capitals i de les classes universitàries.

Tal identitat hauria de desterrar les pràctiques de dominació i expulsar els seus agents mitjançant l’ostracisme més despietat. Un policia no és un de nosaltres. Un ric no és un de nosaltres. Un polític no és un de nosaltres. Nosaltres tenim moltíssim més en comú amb una persona que parla castellà, que parla xinès. No tenim res en comú amb qualsevol agent d’un sistema inhumà.

Només quan definim «nosaltres» d’aquesta forma, podrà la independència convertir-se en una idea revolucionària. Perquè la qüestió de com construïm la subjectivitat—quines són els límits de la comunitat i quina és la relació entre individu i societat—és un fonament de qualsevol assumpte d’organització social. Identitats descentralitzades, construïdes en l’àmbit local on cada persona pot incidir en el procés constant de respondre a la pregunta eterna, qui som?, no permeten la construcció dels lligams sobre tot un territori ample que vincule les persones amb les estructures de dominació que acaben entenent com seves. Una població tan heterogènia, tan lligada íntimament amb el seu territori i no pas amb alguna abstracció de fronteres nacionals, tan cèntrica als processos de creació lingüística i de manteniment econòmic—i no pas receptores passives dels models culturals i econòmics elaborats pels experts nacionals als centres neuràlgics de l’Estat jeràrquic—ja és independent. Ja és il·legible vers als paràsits que pretenen governar-la, parli la llengua que parli. Per tant, ja tindria l’autonomia per desenvolupar les pràctiques revolucionàries i d’autodefensa comunal que el liberalisme burgès dels catalanistes i el socialisme aiguat dels partits d’esquerres mai han pogut (i al primer cas, ni han volgut) crear.

En absolut és un argument per a relativitzar les diferències culturals i lingüístiques i justificar la unitat espanyola sota un concepte encara més federalista i autonòmica, l’Espanya multiculti de Podem. Sembla prou clar que les úniques bases d’Espanya com a concepte nacional són el genocidi, la conquesta militar i el centralisme monàrquic. Sí que és un argument per a adoptar una visió més real de com es formen les nacions i per a entendre que existeix un antagonisme, una polaritat, entre com es forma una nació sota un Estat i com es forma una nació com a família cultural i lingüística. La nació estatal sempre ha sigut l’enemic de la nació-poble. No existeix un espai gris entremig, ni un Estat que ha servit com a vehicle emancipador per la nació en totes les seves expressions. Quan la família estigui dominada per un pare autoritari, tots els altres membres pateixen.

Estratègies específiques

Pel que fa a les estratègies utilitzades per la minoria dins la minoria que som les llibertàries que veiem el Procés amb un potencial d’autoorganització i rebel·lia sobre la base d’una llista parcial d’inquietuds legítimes, hem de ser molt humils, perquè hi ha ben poc en el que nosaltres podem influir. Però si seguim bones estratègies i difonem pràctiques més radicals, podem tenir un efecte molt més enllà de la nostra activitat, com ben bé hem vist en els esclats de conflicte social als darrers anys.

Una característica molt positiva del Procés és que, malgrat la seva estructura jeràrquica, també ha obert espais heterogenis, basats en l’assemblearisme i l’autoorganització, que trenquen amb el sectarisme que abans sempre definia l’independentisme com a entorn de lluita. A aquests espais—dels quals queden sobretot els CDR—és possible el debat, la difusió d’idees, l’experimentació amb diferents teories i estratègies, i la construcció de solidaritats i complicitats entre persones que abans haurien estat dividides tant pel subculturalisme alienant del capitalisme com pel sectarisme regnant a l’Esquerra. Això en si, ja és un motiu per ser-hi.

També existeix la pregunta sobre com entenem els CDR. Creiem que són una experiència important, però tampoc els hauríem d’assignar una importància inflada o única. Són la continuació d’un seguit d’experiències d’assemblearisme si no ben bé espontànies, sí heterogènies i, en part, incontrolades. En aquest sentit són hereus de les assemblees de barri de l’època del 15M i en menor grau de les PAH. Es podrien entendre com nous espais d’organització i lluita que responen a una deficiència de les estructures ja organitzades de l’Esquerra. Si segueixen el trajecte ja estàndard dels seus antecessors, després del boom inicial d’entusiasme, o patiran una mort lenta quan perden la novetat i s’estanquen les energies, o trobaran un lloc en el panorama en funció a la seva capacitat de respondre a alguna necessitat vivencial.

La conclusió de l’experiència del 15M i les assemblees de barri, publicada a «Una apuesta para el futuro», també es pot aplicar als CDR. Tenen un futur si maduren més enllà de l’organització d’una lluita política i assoleixen convertir-se en l’autoorganització de la vida mateixa. És aquesta una de les característiques fonamentals de la revolució: l’abolició de la separació entre vida i lluita. Si independència només es refereix a una independència política, els CDR no tenen cap sentit a mig termini. Els partits polítics i organitzacions cíviques estan millor equiparades i tenen més recursos per assolir semblant fita alienada. Al contrari, si independència comença a tenir un contingut, si fa referència a com vivim i no qui ens governa, i els CDR s’encarreguen de construir aquesta independència, procés que començaria a fer irrellevants els partits polítics, els parlaments, etc., doncs sí que tindrien sentit.

No obstant això, sempre hi haurà qui pensarà que la solució és més organització, amb el que volen dir: més estructures formals que aconsegueixen la centralització de les iniciatives de base. A les assemblees de barri durant el 15M eren transparents: eren ells els qui pretenien liderar el moviment i al final convertir-lo en un nou partit. No estaven simplement generant estructures de coordinació, perquè aquestes ja existien. Allò que pretenien era recuperar un espai central (el que era Plaça Catalunya a Barcelona durant el mes de maig) des del qual poder controlar-ho tot.

El fetitxisme cap a l’organització unificada no es pot considerar estratègia. Hem vist massa vegades les seves conseqüències. S’hauria de considerar una mena de psicosi, semblant a l’afany de governar. No tenim aquí l’espai per reproduir els arguments que ja hem publicat i seguirem publicant (nosaltres i moltíssimes historiadores de les nostres lluites), però sí que repetirem unes línies bàsiques. L’organització s’ha d’entendre com un verb: l’organització de les tasques de la lluita. La formalitat o informalitat d’aquestes depèn de la situació concreta. Cada manera té els seus avantatges i desavantatges. Fer ideologia d’una de les maneres o de l’altra no té sentit. Fa uns anys, l’hegemonia anarquista en aquest país tirava cap al fetitxisme de la informalitat i ara tira cap al fetitxisme de la formalitat. La moda actual serà igual de miop i fracassada que l’anterior. L’organització en si no genera activitat (al contrari, l’organització innecessària crema moltes energies). Si no que, és una forma d’enfocar, canalitzar i coordinar (per a bé o per a mal) la nostra activitat. Per tant, ha de sorgir com a decisió lúcida per coordinar l’activitat que ja existeix i no com intent desesperat per crear activitat i força on no hi ha.

Les anarquistes podem afegir aquestes perspectives a l’assumpte de coordinació, però només si abandonem aquest pèndul absurd entre postures superficials i abracem la nostra experiència històrica amb tots els seus detalls i complexitats.

També tenim la qüestió d’activitat al marge del moviment. Una veritat estratègica que hem vist confirmada una vegada darrere l’altra és que no podem rendir mai la nostra autonomia d’acció. Si mantenim aquesta autonomia, vol dir que a vegades entrem en conflicte amb els corrents dominants d’un moviment. Tal conflicte és tan necessari com incòmode.

És necessari, perquè sense l’autonomia d’acció, no pot haver-hi posicions diferents dins la mateixa lluita i, per tant, no pot haver-hi ni experimentació ni debat real. Es tractaria d’una lluita moribunda, multitudinària per avui però incapaç de sortir de camins equivocats. Històricament, la forma més segura de sufocar l’autonomia i—tard o d’hora—sufocar la lluita mateixa, ha sigut mitjançant l’ascendència d’una organització hegemònica (com podrien ser la CNT o ETA) dins el si d’una lluita realment popular. Canalitzen les forces de la gent amb èxit, però després d’un temps de creixement, quan ja són dominants i frenen l’activitat de sectors autònoms, condemnen tota la lluita per algun error o altre (com als exemples ja esmentats podrien ser el col·laboracionisme amb l’Estat o el militarisme i terrorisme espectacular contra membres de les mateixes classes populars).

És més, la qualitat val més que la quantitat; molts cops un grup petit pot aconseguir el que un grup gran no pot. Als piquets de la vaga general d’octubre, vam veure com un grup que ni sumàvem deu anarquistes vam tancar una dotzena de supermercats, bars i oficines, mentre un grup de 200 anticapitalistes—llibertàries i altres—que havien decidit anar al ritme de les masses, paralitzades per la decisió populista i ridícula de què en una vaga general no s’hauria de tancar cap establiment a la força (un reflex clar del caràcter interclassista de les assemblees proreferèndum), no van ser capaços de tancar ni un supermercat.

Està molt bé buscar cada cop més complicitats i difondre les nostres crítiques a cada cop més persones, però no hauríem d’oblidar tampoc les lliçons d’èpoques anteriors de lluita: un grup petit i decidit és més efectiu que un grup gran que se sotmet a l’immobilisme característic de l’Esquerra. I com més nombroses les masses amb qui comunica un corrent revolucionari, més unilateral, autoritari i insular serà. Es pot tenir una conversació entre dotzenes, però no entre milers. I qui s’acostuma només a comunicar-se amb milers s’acostumarà a pensar en les persones com a masses passives a l’espera de rebre les següents consignes, sense donar importància a les seves realitats particulars. Tal actitud ja es pot percebre entre les grans organitzacions de l’Esquerra Independentista.

Al pol oposat, tenim la figura de l’ovella negra, la que es mira malament des de la resta de la societat, la que no segueix les normes i, així, viu un conflicte etern. Abans de 2010, totes les anarquistes érem ovelles negres. Al contrari del corrent populista, que s’autocondemna a una amnèsia històrica permanent, aquell estatus no era una elecció, sinó el resultat lògic de la pau social, el bon funcionament del capitalisme i de les estratègies estatals de control. Les companyes que recordem com era la lluita abans de 2010 recordem que «el gueto» era universal. Totes les nostres activitats eren minoritàries. Els centres socials ben netejats on les voluntàries somreien a les desconegudes que hi entraven no eren molt més concorreguts que els típics caus punkis. De fet, a vegades els caus punkis tenien molta més assistència, perquè aleshores ser punki era una resposta sana a una societat que marginalitzava a tot el diferent. I els indepes eren una altra part del gueto, estaven igual de sols que els anarquistes, tot i que moltes més persones eren receptives als seus discursos que als nostres.

A les èpoques de pau social, la gent que lluita estarà aïllada i això és una veritat històrica. Les persones que lluitàvem malgrat l’aïllament que ens suposava, ho fèiem per alguna necessitat i també perquè teníem la valentia per ser les ovelles negres. Els companys d’avui que han renunciat per complet a la figura de l’ovella negra, ja que poden seguir les masses i encara onejar alguna bandera, cauran com a mosques, fugiran de la lluita amb un infinit d’excuses, en el moment que torna la pau social i ens toca un altre cop encarar l’aïllament més dur.

Per tant, és d’extrema importància aprendre a jugar bé el paper de l’ovella negra, perquè existeixen formes bones i dolentes de fer-ho. A les qui ens interessa la revolució i la llibertat ho fem per obrir més opcions d’acció, a part d’aquelles que els polítics de torn ens diuen que són acceptables. I ho fem per interrompre els falsos consensos i amargar els banquets d’hipocresia, sigui la pau social del capitalisme consumidor o el triomf d’un poble suposadament just i unit. Fem d’ovelles negres per estar sempre al costat d’aquells que inclús l’Esquerra prefereix oblidar, com les preses, les immigrants, les gitanes, les boges i el planeta mateix.

Malauradament, hem vist com altres persones fan d’ovelles negres per produir una mena de capital cultural, que podrien ser els «punki-punts» o la puresa de ser un anarquista ideològic que està per damunt de tot, en contra de tot, que és millor que tothom i, aleshores, no s’ha de mullar. És una estratègia típica per concentrar poder i construir un feu en mig d’un entorn social. El més patètic, però, són tots aquells que concedeixen poder a aquests mini-jefes, que pensen que és «guai» ser arrogant i sabotejar les iniciatives de les altres.

Fem d’ovella negra per necessitat, però a vegades ens acostumem massa a anar a la nostra, sense tenir en compte a les altres. Després no ens haurien de sorprendre tots els problemes que patim alhora de construir el col·lectiu. Pretenem fer un discurs col·lectiu sense el col·lectiu. Volem destruir l’individualisme capitalista, però cadascú a la seua. Volem crear comunitats sanes, però al primer obstacle marxem o intentem expulsar a algú. Sembrem milers de llavors i ni cap ni una ha madurat en un arbre d’arrels fondes.

Vam concloure el primer article, «El poble i les seves gàbies», parlant de la necessitat de recolzar els projectes que estan construint una independència de veritat, basada en l’autoorganització de la vida mateixa. Conclourem aquest parlant de la importància de la memòria històrica. Gairebé tots els errors que s’estan cometent al moviment actual són repeticions d’errors que hem vist una vegada rere altra en la història de les nostres lluites. I les experiències fortes i inspiradores en el moviment actual—hi ha moltes—només seran de valor per a les properes generacions si les entenem en el seu context, també fent anàlisi de les fallades i límits.

Hem de mantenir vives aquestes memòries i prioritzar el desenvolupament de mecanismes per a la transmissió d’una memòria històrica que sigui crítica i estratègica. Clar és que el capitalisme no regalarà tal mecanisme, ni ho farà l’esquerra suposadament anticapitalista, atès que viu d’unes fórmules que permeten la bona vida per a un grapat d’alliberats de la lluita, però que estan totalment contradites pels aprenentatges i lliçons dels nostres moviments.

Així és: sempre endavant, però no amb els ulls tancats, no amb l’orgull per davant de la raó i el cor, no pels camins que els líders ens assenyalen, ni pels camins suposadament pragmàtics, perquè la revolució no és una destinació, és la manera amb la qual anem cap a ella.