Qui som

Presentació de l’Editorial Segadores:

El projecte de la Distri Josep Gardenyes s’empelta a un fonament més ample amb col·laboradores i horitzons nous: l’Editorial Segadores. El seu marge geogràfic també s’expandeix; hi treballarem diverses nòmades a distints indrets del litoral mediterrani, des del riu Llobregat fins a més avall del Túria, per la difusió de idees àcrates i crítiques que afilen les lluites contra l’Estat, el patriarcat, el colonialisme i la destrucció de la terra, lluites per a recuperar la comuna perduda.

“Segadores” fa referència directa a la insurrecció de 1640 començada pels i les pageses i dirigida contra les autoritats jurídiques, militars i cristianes, tot i ser després reconduïda per la classe governant. Tant en la revolta inicial, com en el seu fracàs i la posterior historiografia veiem una tensió, de la qual ens caldrà aprendre si no volem tornar a viure la mateixa derrota.

A l’himne nacional de Catalunya, un text rebossat en una superficial unitat, l’objectiu és el de tornar «a ser rica i plena». Però la cançó original del segle XVIII està plena de conflicte, de la consciència de ser pobres i oprimides, d’acció directa, de la crema d’esglésies, de l’alliberament de presos i de la matança de guàrdies, cavallers, diputats, jutges, nobles, sacerdots; inclús al final els segadors revoltats reivindiquen la seva horitzontalitat. Per tant, caldrà preguntar-nos: fins a quin punt hem perdut les històries de les nostres lluites? Quants cops hem viscut les mateixes derrotes?

A l’any 1640, els consellers de Barcelona i el Cardenal Richeliu de França van aconseguir convertir la insurrecció en una guerra nacionalista, és a dir, interclassista i patriarcal. Amb la finalitat de perseguir els interessos de la monarquia francesa i la burgesia catalana, van reconduir la ràbia dels pagesos i dels ciutadans en contra de la monarquia castellana i els seus suplents, els pagesos i ciutadans castellans que moririen als camps de batalla. En l’actualitat, els poderosos utilitzen les revoltes socials per tal de justificar mesures de seguretat i assenyalar enemics interns; i els reformistes les utilitzen per a construir nous partits polítics que els catapulten al poder. Acadèmics progressistes, ex-activistes i altres arribistes imposen canvis il·lusoris i resten iniciativa i protagonisme als moviments. Avui dia, com podem extendre el desig de llibertat i la intuïció que ens acompanya a la revolta sense que els dirigents de torn asfixien aquests impulsos amb un fals pragmatisme o s’aprofiten d’ells per a arribar al poder?

El mite nacionalista uneix al camperol i al burgès per conformar una «pàtria» i obvia una revolta camperola contra la dominació. Doncs, qui som, quina és la nostra història i quins són els nostres interessos? A part del marc nacionalista, quins altres marcs identitaris i històrics representen la colonització de les nostres ontologies i la limitació de les nostres lluites, alhora que ens condemnen a repetir els mateixos errors? Som essers humans, iguals i units, però apartades del món natural? Som el proletariat, que només hem de ocupar i racionalitzar les indústries i les estructures vigents per a aconseguir la felicitat? O hem de cercar històries i privacions més profundes i antigues per a entendre la nostra opressió?

I a la mà de la pagesa, fent tant d’eina com d’arma, tenim la falç: amb el seu tall ens deixa un imaginari pur i senzill de venjança contra aquells que es posen damunt de nosaltres, o ens atrapa en l’ideari homogeneïtzador de igualtat? I com símbol d’agricultura, la segadora ens suggereix cultivar la terra amb respecte, de forma comunal i ecocèntrica, o domar-la?

Per a nosaltres, és «defensar la terra» un eslògan buit que amaga una complicitat amb els processos acumulatius de sempre, o realment plantegem entrar en un cicle de vida i mort, de reciprocitat amb la terra? «Ens han declarat la guerra», però qui som? Fomentarem la mateixa guerra contra la vida i contra la terra que una petita part de l’especie va començar fa uns vuit mil anys, aquell element colonitzador que comparteixen el cristianisme, el capitalisme, el marxisme, el socialisme, els corrents racionalistes d’anarquisme i el cooperativisme?

Amb aquest nou projecte, volem aportar reflexions que desafien les còmodes crítiques que es dirigeixen al sistema neoliberal i a l’actual crisi sense anar més enllà, perquè el nostre objectiu és el de identificar i atacar la mateixa dominació. Volem desenvolupar un rebuig ben fonamentat i una pràctica d’atac contra el colonialisme, el patriarcat, la idea de progrés, el racionalisme, el capitalisme, l’Estat (no com una llista d’elements separats, sinó com aspectes integrats a la mateixa màquina de dominació). Apostem pel concepte de guerra social com un antagonisme que vivim i que hem de visibilitzar combatint-lo.

Equinocci de primavera 2016

 

Presentación del proyecto anterior, la distri Josep Gardenyes:

Nos encontramos ante el estreno de un nuevo proyecto de difusión anarquista.

La distri Josep Gardenyes es un archivo digital de fanzines, librillos y octavillas que se puede descargar gratis y sin permiso. Con este proyecto pretendemos compartir y difundir textos que consideramos de importancia estratégica en las luchas actuales. Además queremos animar a la amplia difusión de ideas anarquistas, por lo cual almacenamos octavillas de varios temas transversales o crónicos que se pueden repartir en casi cada manifestación, concentración o mesa de distribuidora, con la esperanza de que si a alguien le gusta un texto, se encargará por sí mismo de imprimir y difundirlo.

¿Porque Josep Gardenyes?

En la Enciclopedia Histórica del Anarquismo Español, encontramos los siguientes datos.

Nacido en Camarasa (Lérida, según otros en Monistrol), de donde le expulsó la guardia civil, viajó por Francia y Argentina. En Barcelona reaparece hacia 1919 como bohemio anarquista, año en que sufre prisión por agredir a esquiroles en Igualada. En los años siguientes conoció la cárcel con frecuencia (siete meses entre 1919-1920 en Barcelona y de nuevo en 1921 en Montjuich). Lector y escritor incansable, también mitinero (Manresa, 1920), presente en los grupos de choque (con Talens, Climent y Bermejo) contra el terrorismo del Sindicato Libre, la patronal y el Gobierno (intervino en el frustrado atentado contra Anido en 1922), vivía míseramente alimentándose de los magros beneficios que producía la venta callejera de prensa anarquista. Sentía casi idolatría por Seguí (ejecutó a un sicario del Sindicato Libre que atacó al Noi). En enero de 1925 firmó una llamada con Peiró y Pestaña en pro de la reorganización de los sindicatos en Solidaridad Proletaria. Durante la Dictadura de Primo sufrió prisión (salió del penal de San Miguel de los Reyes a fines de 1930) y con la República demostró audacia y valor inconmensurables (según cuentan, desarmó a 3.000 somatenistas). La República, sin embargo, le resultó funesta ya que, se dice, se mezcló con malas compañías y acabó en la cárcel (de todos modos en 1931 mitinea en Martorell y aún en septiembre de 1934 escribía en El Sembrador, y en plan muy revolucionario). Liberado en julio de 1936, había perdido mucho de su idealismo anterior, pero ello no le impidió luchar vigorosamente en las más peligrosas barricadas barcelonesas. Su fin, a toda luces inmerecido por su trayectoria y desmesura, fue imprevisto: la CNT lo fusiló en 1936 por haberse quedado con unas joyas recogidas en un piso abandonado (según otros, formaba parte de un grupo que enmascarándose en los emblemas de FAI asaltaba tiendas de comestibles) y murió con dignidad: no se justificó, “debo estar loco”, dijo, y exigió que se le ejecutase.

La clara línea moralista del autor, más la fuente de una parte de esta información (el poco fiable García Oliver) nos llevan a una duda: o Gardenyes realmente pidió a la CNT que le ejecutasen, o Gardenyes no se disculpó por robar a la burguesía como buen anarquista y aquella anécdota es otra invención de Oliver y otros dirigentes anarco-burócratas para esconder, tras un fondo moral, que la CNT se había convertido en un órgano del Estado.

En cualquier caso, esta ambigüedad nos permite recordarle sin convertirle en héroe y aumentar aún más a la martirología anarquista. Si la Organización le asesinó y escondió el hecho (como hizo con otros ilegalistas irreductibles después del Julio ’36) o si Gardenyes realmente fue tan pringado por arrepentirse de un robo y pedir justicia, su muerte infame nos sirve para mostrar que el Estado está en todas partes, desde la cima hasta las bases.

Con la memoria de nuestros fallos, podemos acabar de traicionarnos a nosotros mismos y atacar al espíritu de la dominación en cualquier parte donde se encuentre.