Masereel1

La Ciutat

coedició amb Col·lectiu Bauma

La Ciutat: alberg de vida i la seva destructora

Frans Masereel fou un artista flamenc que naixé l’any 1889 a la ciutat de Blankenberge, Bèlgica. De ben jove fou influenciat per la literatura socialista i anarquista, el seu padrastre el portava a manifestacions. Als 18 anys entra a l’École des Beaux-Arts a Ghent i després d’uns primers viatges a Anglaterra i Alemanya, començava a fer xilografia, tècnica medieval que faria ressorgir amb altres artistes del moviment Expressionista. L’any 1911 emigra a París i posteriorment a Suïssa, on treballa com a artista gràfic per a diferents revistes. Després de la Primera Guerra Mundial, no pogué tornar a Bèlgica, atès a la seva negació de complir el servei militar.

Durant aquells anys començà a desenvolupar la tècnica per la qual és conegut, la novel·la sense paraules, una narrativa composta únicament d’imatges. En el seu cas, gravades en fusta. Al llarg de la seva vida, publicà una vintena de novel·les mudes, la majoria amb un sentit viu d’ironia i d’injustícia, a més d’una emotiva crítica social.

La seva obra constitueix una de les principals influències sobre artistes anarquistes com Clifford Harper i Eric Drooker.

La Ciutat es publicà l’any 1925. A diferència de les seves novel·les sense paraules, amb La Ciutat, Masereel no ens dóna una narració estructurada, sinó més aviat l’exploració d’un subjecte, una geografia humana de la ciutat capitalista que també serveix de catàleg de l’activitat humana, en aquest sentit semblant als poemaris Leaves of Grass de Walt Whitman o Howl de Allen Ginsberg (com bé assenyala el crític David Beronä).

La Ciutat capta—com mai no ha pogut la teoria—tot el conflicte, tota la incoherència, el dolor, l’opressió, l’excitació, l’ebullició i la solidaritat que ens provoca la vida urbana. Ni la condemna a la ciutat com a presó oberta dissenyada pel capitalisme i com a atemptat irreconciliable contra el món natural, ni l’apologia per la ciutat com a focus de la cultura (o de les lluites) i l’assoliment del progrés tecnològic, és capaç d’expressar el seu innegable pes, la gravetat amb la qual altera la nostra existència, el fet ineludible que qualsevol futur contindrà o la seva frenètica dictadura o els seus fantasmes, una cicatriu a la memòria del planeta.

La Ciutat és una història d’amor a l’escenari de la nostra opressió i una súplica de clemència, un compartir la soledat, un desig per escapar d’allò indefugible. L’art envoltant —expressiu és poc— de Masereel ens submergeix en la seva contaminació i cobdícia, ens fa mirar la seva lletjor amb els ulls ben oberts. I en els gravats blanc-i-negre animats amb mil ombres d’emoció, ens mostra obreres corrent darrere el ritme de màquines, riques felicitant-se l’èxit, autoritats ostentant el seu poder, nens creixent sota un règim de mobilitat forçada, dones amb somnis que no caben dins una arquitectura opressora, la pressa del trànsit atropellant els ritmes del cor, homes que volen respirar l’aire lliure però no poden deixar de dirigir-se al mateix ambient malsà de l’urbs, el festí psicòtic del consum, el desig emmanillat per la imatge comercial, la valentia de proletàries que irrompen en l’ordre imposat per enfrontar-se amb una línia de soldats, la celebració massiva i alhora impersonal que uneix una metròpolis, la dignitat de les putes, la crueltat amagada darrere les portes tancades, l’atomització unifamiliar, la pobresa, la mort insensata, el romanticisme, la impossibilitat de crear res, una passió entre capritx i obligació per destruir-ho tot i preciosos moments de silenci quan la llum del sol ponent juga amb la geometria artificial de la nostra creació.

És aquest l’escenari on es desenvolupa la vida humana sota el capitalisme, en tots els seus moments de complicitat i de desafiament amb el poder. Masereel ho dibuixa amb la intimitat d’algú que li ha dedicat l’amor del voyeur i l’atenció del peripatètic, o el flâneur, per referir-nos a Baudelaire i Benjamin. Però el resultat és que, després de ficar-nos en la ciutat a través de la mirada de Masereel, no podem sinó criticar-la, apreciant tot el seu pes i força invasora en la nostra existència.