the_kronstadt_sailor_1921_by_adamvikingen-da1we8g

A cent anys de la contrarevolució bolxevic

A cent anys de la contrarevolució bolxevic
Memòria històrica a prop de la destrucció de les nostres lluites

El present text pretén ser només un resum, un petit recordatori d’un desastre històric que, avui dia, encara ressona en les nostres lluites. Aquesta tardor de 2017, cent anys després, ens correspon recordar com l’apropiació bolxevic o Comunista de la Revolució Russa va ser un desastre per a la classe obrera, un desastre per al poble rus i tots els pobles sotmesos a l’anterior imperi rus, un desastre per als moviments anticapitalistes en l’àmbit mundial, un desastre per a totes les persones en cerca de la llibertat, un desastre per a la humanitat.

Un desastre previsible

L’esdevenir contrarevolucionari de l’URSS era previsible. De fet, Bakunin va preveure com una «dictadura del proletariat» es convertiria ràpidament en una altra dictadura sobre el proletariat 50 anys abans que això es produeixi. Als anys després, molts altres participants de la lluita anticapitalista van arribar a la mateixa conclusió. Era una aposta prou segura, atès que els líders de la nova dictadura es van inspirar en una altra figura contrarevolucionària, la del mateix Karl Marx.

No és una afirmació que fem a la lleugera, titllant de «contrarevolucionari» a un personatge que, sense cap mena de dubte, era tan important per a les lluites anticapitalistes; no la hi faríem a ningú pel simple fet de discrepar en qüestions teòriques. Arribem a aquesta afirmació només com a conclusió d’un estudi detingut sobre les conseqüències de les accions mateixes de Marx.
Marx va implantar actituds colonialistes i de supremacia blanca al si del moviment anticapitalista i va trencar l’autonomia d’aquest moviment de forma tan profunda que 150 anys després encara no ho hem superat.

Per exemple, Marx va celebrar la conquesta ianqui del nord de Mèxic, segons ell mateix contrastant l’«energètic» poble ianqui amb el vague i «primitiu» poble mexicà. La seva idea de progrés i materialisme dialèctic compartia amb el liberalisme d’aleshores l’element de supremacia blanca. Estava convençut de què els pobles occidentals eren els més avançats del món i que tots els altres pobles haurien d’emular Europa i seguir el mateix camí per poder alliberar-se. Per tant, era un defensor descarat del colonialisme, ho reconeixia com a exercici de violència capitalista, però creia que era necessari per al progrés dels pobles «primitius».

És més, Marx era autoritari i còmplice amb les institucions burgeses. Una de les característiques més potents del moviment obrer del segle XIX era la seva autonomia. Fou un moviment construït pels i les obreres mateixes, on les institucions dels enemics de classe no hi tenien cabuda. Marx va arruïnar tot això amb la seva postura obstinada que, segons la seva teoria—una teoria que la història faria pols; una teoria que predeia que les revolucions anticapitalistes ocorrerien a Alemanya i Regne Unit, i no pas a Rússia ni Espanya—per guanyar, la classe obrera hauria d’adoptar les formes polítiques del seu enemic, organitzant-se en partits polítics, i entrant a les institucions burgeses, als parlaments on els monàrquics i els capitalistes bregaven pel control d’un poder basat únicament en la subordinació de les pageses i les obreres, un poder que ni tan sols podria existir sense la continuada dominació d’aquestes.

Marx estava acostumat a estar envoltat per aduladors. Quan se n’adonà que hi havia ments independents i opinions contràries a l’Internacional, que aquesta ja no era el seu club personal, va conspirar aprofitant-se’n de les maniobres i els jocs bruts per manipular assemblees, per fer fora a tots els companys que discrepaven amb ell i que s’oposaven a la tàctica òbviament errònia de crear partits polítics. Això no fou un conflicte entre dues posicions, la marxista i l’anarquista, ni un enfrontament entre Marx i Bakunin. Amb l’escissió, la majoria de l’Internacional va marxar. Marx va excloure no tan sols a anarquistes sinó a qualsevol que discrepés amb ell, com fou el cas de feministes del tall d’André Leó, participant de la Comuna de París (moviment que en un principi Marx denunciava).

El fet que la Internacional controlada per Marx va ser poc més que un front per a les seves ambicions s’evidencia en el fet que aquesta va trigar poc temps, després de l’escissió, en col·lapsar sota el pes de la seva inoperabilitat. Destí no compartit amb l’encarnació llibertària de l’Internacional que es va mantenir fidel al principi de l’autonomia de la lluita obrera. L’estratègia controvertida de Marx que va resultar en la destrucció de l’Internacional—la conversió d’aquesta en una eina per l’entrada en les institucions burgeses mitjançant partits socialdemòcrates—va ser un fracàs vergonyós, tal com els crítics havien predit. Els nou partits no van trigar gaire a vendre la classe treballadora als seus nou col·legues professionals, els burgesos. A més, els principals hereus de Marx, com el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, enviaren als obrers a la carnisseria contrarevolucionària, és a dir, a la Primera Guerra Mundial.

Lenin: des d’agent alemany a carnisser de les lluites obreres
Des de ben aviat, Lenin fou líder de la facció bolxevic (és a dir, la majoritària) del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, el qual es convertiria en el Partit Comunista.

Era un intel·lectual de família burgesa que no va deixar mai de jugar el paper de dirigent. No podem negar el fet que una persona no escull on es naix, però pot decidir renunciar al seu privilegi i lluitar al costat dels oprimits. Lenin va dissenyar un Estat pseudorevolucionari que seria dirigit per la seva classe. L’URSS, des dels primers moments, fou una dictadura d’intel·lectuals i buròcrates oprimint a les classes populars. Lenin no va canviar mai els seus interessos de classe. Cridava als obrers i als camperols per lluitar, i tanmateix durant la Revolució va adoptar discursos anarquistes (en L’Estat i la Revolució, el qual escandalitzava als membres del seu partit que no entenien que el text representava un intent manipulador de guanyar el suport de les masses i una aliança amb els anarquistes, qui constituïren una força de xoc clau a la insurrecció d’octubre). Tot estava calculat per tal de motivar a les masses a servir de carn de canyó en les seves ambicions.

Lenin era inclús més autoritari i sectari que Marx. Com a líder dels bolxevics, maniobrava per expulsar els menxevics, Bogdanovistes i altres corrents del Partit. Discrepava amb els primers perquè estaven a favor de la llibertat d’opinió, mentre ell creia que tot el partit havia d’acatar les afirmacions dels líders. Discrepava amb els segons, simplement perquè representaven una amenaça al mateix control del partit. Al·legava que Bogdanov no era un marxista ortodox, però Lenin tampoc ho era—ja feia anys que s’havia apropiat la idea de les anarquistes i les esery (Revolucionaris Socials o RS) de què es podia fer una revolució a Rússia sense passar per una etapa constitucional.

En la vigília de la Revolució Russa, Lenin estigué en contacte amb els serveis secrets de l’Imperi Alemany. Lenin va poder tornar a Rússia durant el tumult de la Guerra Mundial únicament gràcies a la policia alemanya. Aquesta també ajudà a finançar el seu partit. A canvi de l’ajuda, esperaven que Lenin retirés Rússia de la guerra.

Al final, Lenin va ser molt més fidel als imperialistes alemanys que als obrers i camperols. Tot i que els altres bolxevics estaven horroritzats amb la proposta de col·laborar amb Alemanya, la dictadura que Lenin ja havia erigit dins el si del seu partit, va triomfar. Sense fer cap consulta als pobles polonesos, bàltics i ucraïnesos, històricament ocupats pel tsarisme, Lenin va cedir aquests territoris als imperialistes alemanys, a més d’un gran botí de diners i matèria primera que els va ajudar en la matança de la classe obrera al front occidental.

Contràriament a la visió leninista o trotskista que atribueix tota la brutalitat de l’URSS a Josef Stalin, la repressió sagnant contra les classes populars i l’esforç per reconstruir el capitalisme començaren el primer any de la dictadura, mentre Lenin encara la liderava.

Una revolució desviada

La Revolució de Febrer 1917 va tenir com a resultat un govern parlamentari immobilitzat pel propòsit irreal de reformar l’antic règim mentre protegia els interessos dominants. La Revolució d’Octubre (que va començar el 7 de novembre, segons el calendari actual) havia d’acabar amb el poder dels burgesos i aristòcrates i permetre l’autoorganització de la societat mitjançant els soviets, assemblees d’obrers, pagesos i soldats, que havien aparegut de forma espontània a la Revolució de 1905 i que van ressorgir a partir de la Revolució de Febrer.

No obstant això, els bolxevics operaven com a avantguarda intel·lectual des del principi, independent dels soviets i de les lluites obreres i camperoles. Utilitzaren als soviets com a mera eina per conquistar el poder, i quan ja no els hi convenien, els van reprimir.

El 7 de novembre, els bolxevics i els aliats s’alçaren a Petrograd, començant la segona revolució. El 8 de novembre, un destacament de mariners anarquistes de Kronstadt, liderat per l’anarquista Zhelezniakov i en coordinació amb els bolxevics, assaltaren el Palau d’Hivern, posant fi al Govern Provisional.

(El mateix Zhelezniakov també va ser elegit per liderar el destacament que va prendre i abolir l’Assemblea Constituent al gener de l’any posterior. En la Guerra Civil, liderava una flotilla i després un destacament de trens armats contra l’Exèrcit Blanc, la coalició heterogènia de monarquistes i demòcrates que lluitaven per restaurar o el tsarisme o la democràcia burgesa. Tot i que va protestar enfront de la imposició de mesures jeràrquiques i de la restauració d’oficials tsaristes a l’Exèrcit Roig per part dels bolxevics, era massa valuós com a estratega militar i no el van fer fora. Els bolxevics li van demanar que tornés a ajudar-los—s’havia anat a Crimea per lluitar contra els Blancs en una formació autònoma—i li assignaren la comandància de la campanya de trens blindats contra l’avanç del General Blanc, Denikin. Va morir en combat l’any 1919. Posteriorment, quedaria clar que els bolxevics no es coordinaven amb els anarquistes des d’un esperit solidari. Al contrari, deixaven els papers més perillosos als seus suposats aliats perquè aquests assumeixin les conseqüències polítiques i físiques en cas que l’assumpte sortís malament.)

El novembre de 1917, els bolxevics aprofitaren de la majoria puntual que tingueren en el Segon Congrés Panrús dels Soviets, gràcies a la desorganització dels altres partits després del cop contra el Govern Provisional, a l’hàbil propaganda dels mateixos bolxevics i al seu perfil polític i intel·lectual (no constituïen la majoria entre la classe obrera i els soviets, però sí que la tenien entre els delegats elegits, el qual demostra la seva preferència cap a la política abans que la militància: al cap i a la fi eren polítics professionals). Convertiren el Comitè Executiu Central en un òrgan del govern quasi independent i per damunt dels soviets. Abans, el Comitè era un òrgan sense poder estatal que només havia de donar continuïtat a la feina del Congrés dels Soviets. A partir de la maniobra bolxevic, es convertí en el poder executiu d’un nou Estat. I aquest Comitè, format per delegats elegits per delegats elegits per delegats (les tres capes de representativitat són els soviets locals, el Congrés de Soviets i el Comitè Executiu Central) estava controlat—com ha de ser—no pel poble, sinó pels buròcrates més maquiavèl·lics i arribistes: els bolxevics. Aleshores, el Partit Bolxevic, sota la dictadura intransigent de Lenin, va fer que el seu nou Comitè Executiu Central formés el Consell de Comissaris del Poble, o Sovnarkom, que ràpidament es convertí en l’autoritat suprema del nou Estat i en la figura responsable de reorganitzar l’economia i d’administrar els assumptes d’Estat. El seu secretari fou—quina sorpresa—Lenin! I el Sovnarkom, que representava la més alta de les quatre capes de la seva burocràcia, gaudia d’una impunitat absoluta vers a la voluntat del poble.

Els bolxevics no acataren qualsevol de les altres decisions del Segon Congrés Panrús dels Soviets, abandonant així tot el programa oportunista que havien utilitzat per tal d’aconseguir una majoria de delegats—ni el programa agrari, ni la proposta per posar fi a la guerra ni la decisió de crear una Assemblea Constituent. Al muntar moltes capes burocràtiques capaces de legitimar la seva dictadura, aquestes no cobrien els interessos de les classes populars. Posteriorment, els Congressos de Soviets no feren res més que donar el beneplàcit a les decisions del Sovnarkom.

El 5 de desembre de 1917, els bolxevics establiren la Txeca, policia secreta que des d’un primer moment dirigia les seves activitats contra altres corrents revolucionàries. El seu líder era Dzerzhinsky, un aristòcrata polonès.

El 22 de desembre de 1917, els bolxevics començaren a negociar la pau amb Alemanya i les altres Potències Centrals, atorgant-se l’autoritat per parlar en nom de tota la societat russa, més els pobles ocupats per l’Imperi Rus.

El 30 de desembre, els bolxevics realitzaren la seva primera operació de repressió política, detenint un petit grup de RS, suposats aliats, però que incloïa un delegat de l’Assemblea Constituent que formava part del bloc d’oposició als bolxevics.

El gener de 1918, els bolxevics deixaren l’Assemblea Constituent i, posteriorment, participaren en la seva supressió, junt amb les anarquistes. Mentre les anarquistes s’oposaven a l’Assemblea per ser un òrgan burgès que contradeia el poder dels soviets, els bolxevics havien demanat la creació de tal Assemblea després de la Revolució de Febrer (decisió ratificada al Segon Congrés de Soviets a novembre) i s’havien presentat a les eleccions. Només es posaren en contra de l’Assemblea un cop ells i els seus aliats no aconseguiren guanyar una majoria.

El març de 1918, els bolxevics firmaren una pau humiliant amb Alemanya que anava en contra de totes les propostes populars fetes per posar fi a la guerra; pagaren una gran indemnització de guerra i cediren el control de diversos pobles prèviament sota domini tsarista. A Ucraïna, els camperols s’organitzaren en guerrilla i guanyaren moltes batalles contra els imperialistes alemanys, mostrant la viabilitat de la proposta d’anarquistes i d’altres de «ni guerra ni pau», és a dir, posar fi a la guerra imperialista però resistir qualsevol ocupació mitjançant una guerrilla popular. Lenin imposà la seva voluntat contra aquesta opció, probablement perquè sabia que el seu Partit elitista no seria capaç de controlar una guerrilla descentralitzada. Va preferir la derrota i l’ocupació a una revolució no controlada.
Com a conseqüència, els RS, importants aliats dels bolxevics, declararen que aquests eren agents alemanys i deixaren el govern.

L’abril de 1918, la Txeca començaria les primeres execucions sense judici en una operació contra anarquistes a Petrograd i Moscou. Al final de l’operació havien executat a 800 persones sense judici. El seu discurs era el d’atacar «enemics de classe», però tenien ordres secretes de dissoldre totes les organitzacions anarquistes a les dues ciutats principals. El 12 d’abril de 1918, els bolxevics atacaren 26 locals anarquistes a Moscou, produint dotzenes de morts i unes 500 detencions. Amenaçat pel dramàtic creixement del moviment anarquista a Moscou, Trotski i la premsa bolxevic havien fet una campanya mediàtica en col·laboració amb els burgesos locals, acusant experimentats militants de ser «bandits» i «criminals», quan es tractava d’expropiacions de béns burgesos per fins revolucionaris.

El juny de 1918, Trotski va abolir qualsevol forma de control obrer a l’Exèrcit Roig, destruint la tradició proletària que permetia als soldats elegir els seus oficials. Restaurà, així, totes les antigues jerarquies a l’Exèrcit—d’origen aristòcrata—i complementades per una nova jerarquia ideològica amb la presència sinistra de la Txeca a tots els nivells, destruint la capacitat de l’Exèrcit de funcionar com a baluard de les idees de la revolució i convertint-lo en una mera eina del Partit.

Com abans, els oficials rebien l’estatus i la remuneració de senyors, mentre els soldats eren mers esclaus. A més, qualsevol—oficial o soldat—que parlés en contra del règim era afusellat.

En paral·lel, va efectuar el reclutament massiu d’exoficials tsaristes. Sota el domini bolxevic, l’Exèrcit Roig es va convertir en un exèrcit aristòcrata. Arran d’aquesta iniciativa, a 1918 el 75% dels oficials de l’Exèrcit eren extsaristes. A finals de la Guerra Civil, el 83%. En compte de fomentar el lideratge de les classes populars, els bolxevics van tornar l’autoritat a les elits.

(Contràriament, tots els líders destacats de les formacions anarquistes a la Guerra Civil—Maria Nikiforova, Nestor Makhno, Fyodor Shchuss, Olga Taratuta, Anatoli Zhelezniakov, Novoselov, Lubkov—foren elegits pels seus companys basant-se en les seves capacitats, i a més, eren obrers i camperols, a diferència dels burgesos, aristòcrates i intel·lectuals que regnaven al camp bolxevic. I eren dels més efectius al camp de batalla. Mentre Trotski patia una derrota rere altra, Zhelezniakov i Makhno jugaven els papers clau en la derrota del general de l’Exèrcit Blanc, Denikin. Posteriorment, foren Makhno i els seus guerrillers qui prengueren l’Istme Perekop, baluard clau de la Crimea, la pèrdua del qual va significar la derrota de Wrangel. I a molts indrets de Sibèria els destacaments guerrillers d’anarquistes, com els de Lubkov i Novoselov, van contribuir molt a parar l’avanç de l’Exèrcit Blanc entre 1918 i 1919; tot i això, seria l’Exèrcit Roig o la Txeca qui, al final, els afusellés.)

El mateix mes de juny de 1918, el Partit va implementar la seva política de «comunisme de guerra». No tenia res de comunisme, puix que significava la monopolització de tota l’economia del país. No eren els obrers i els pagesos qui controlaven les fàbriques i els camps, sinó buròcrates que no hi treballaven. Aquesta política, a part de la nacionalització de tota indústria, va imposar una disciplina molt severa sobre els obrers, un empitjorament de les seves condicions laborals i un augment de la jornada; convertint la vaga en delicte i afusellament; establint el control estatal sobre tot comerç internacional; i legalitzant l’apropiació forçosa de tots els béns i productes dels camperols, així inaugurant una política agrària molt més abusiva i dura que la de la servitud tsarista. Com a conseqüència, va produir milions de morts entre la pagesia i va provocar constants rebel·lions camperoles contra el poder bolxevic.

El nou Exèrcit aristòcrata va aixafar aquestes revoltes, igual com ho feu durant la dictadura tsarista. Un altre factor important en l’evolució de la dictadura buròcrata fou el fet que a partir d’aquest mes, el Partit s’atorgà el dret de vetar qualsevol decisió de qualsevol soviet.

El juliol de 1918, els RS d’esquerra iniciaren una insurrecció contra el poder bolxevic. Foren vençuts, il·legalitzats i expulsats del govern. Com a conseqüència, els bolxevics es quedaren amb el monopoli absolut del poder estatal i prohibiren la participació d’altres partits als soviets.

En algun moment de 1918, a ordres de Lenin, els bolxevics establiren els primers camps de concentració, els quals iniciarien el sistema de gulags que resultà en milions de morts durant el règim de Stalin.

L’agost de 1918, Lenin va ordenar l’ús de «terror massiu» contra una rebel·lió a la ciutat de Nizhny Novgorod i contra una revolta camperola a la regió de Penza. Les rebel·lions eren protestes camperoles contra la nova política de «comunisme de guerra». No obstant això, Lenin va començar una llarga tradició comunista acusant qualsevol crític o dissident de ser un agent secret de les forces dretanes (prou hipòcrita per la seva part, considerant que havia treballat com agent dels interessos alemanys). Va ordenar executar a qualsevol persona sospitosa, així com a les prostitutes (a qui culpava de la manca de disciplina del seu exèrcit), i a cent pagesos a l’atzar amb el propòsit d’enviar un missatge clar: «que tota la gent en un radi de moltes milles ho vegi, entengui i tremoli».

El 5 de setembre de 1918, s’assignà a la Txeca la política del «Terror Roig». S’afirmà que aquesta estava dirigida contra els Blancs i contrarevolucionaris, però era una resposta immediata a dos atemptats realitzats per dues revolucionàries d’esquerres—Fanya Kaplan i Leonid Kannegisser—que intentaren assassinar líders bolxevics en resposta a les seves polítiques repressives. Era, clarament, una política de liquidació de qualsevol enemic o crític al poder bolxevic. Com bé declararen al seu diari Izvestiya el 3 de setembre: «hem d’aixafar l’hidra contrarevolucionària mitjançant el terror massiu! […] qualsevol persona que s’atreveixi a difondre el més mínim rumor contra el règim soviètic serà detingut immediatament i enviat als camps de concentració». Durant els primers dos mesos assassinen entre 10.000 i 15.000 persones, moltes d’elles membres d’altres corrents revolucionàries. L’any 1922, la xifra va arribar als 1,5 milions de morts, una part d’ells tsaristes i altres Blancs, però la gran majoria eren camperols, obrers, dissidents i revolucionaris.

Cal dir que l’Exèrcit Blanc va ser el primer a practicar les execucions en massa—contra soldats capturats de l’Exèrcit Roig—però els bolxevics van aprofitar aquesta situació per organitzar una repressió sense precedents contra totes les altres corrents de la Revolució.

El novembre de 1918, a un gran territori del sud d’Ucraïna amb una població aproximada de 7 milions de persones, principalment pageses, s’inicià la Volnaya Territoriya o «Territori Lliure», una societat anarquista basada en comunes; milícies lliures i descentralitzades; la col·lectivització de la terra sense intermediaris i el control directe de la indústria per part dels obrers; l’educació universal basada en la pedagogia moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia; i soviets sense control de partits però amb la lliure participació de qualsevol corrent de les classes populars i federats de forma descentralitzada.

Les arrels del moviment van ser les milícies anarquistes que lluitaven contra els imperialistes alemanys, als quals Lenin havia lliurat tot el país. Els camperols resistiren a la imposició del poder bolxevic, però eren partidaris de la Revolució i la seva lluita principal sempre anava en contra dels burgesos nacionalistes ucraïnesos i de l’Exèrcit Blanc. Començaren a mantenir el front contra el General Denikin, però Lenin i Trotski prengueren mesures per tal d’assegurar que no rebien ni municions ni armes funcionals.

Durant tot l’any 1919, la Txeca va continuar i expandí la política iniciada l’any anterior d’afusellar als desertors de l’Exèrcit Roig. Com a exèrcit autoritari i involuntari que era, l’Exèrcit Roig estava quasi inutilitzat per les desercions, patint-ne més d’un milió en un any. Molts intentaven anar a casa, molts altres s’ajuntaven amb els «exèrcits verds» de camperols que intentaven defensar les seves terres de l’espoli bolxevic o Blanc, i a Ucraïna desenes de milers s’unien a l’Exèrcit Insurgent Revolucionari dels anarquistes. En casos de deserció en massa, segrestaven als familiars dels desertors i els executaven u per u fins que tornessin.

El febrer de 1919, els bolxevics concediren l’amnistia als RS. L’Exèrcit Blanc estava avançant per tots els fronts i els bolxevics necessitaven més aliats (al novembre de l’any anterior, també van legalitzar els menxevics després que aquests declararen el seu suport al govern). Quan els RS deixaren la clandestinitat i reestabliren la seva seu a Moscou, la Txeca va començar a detenir a molts líders sota acusacions de conspiració, provocant la inoperabilitat del partit Revolucionari Socialista.

Entre el 12 i el 14 de març de 1919, a la ciutat d’Astrakhan, la Txeca va executar entre 2.000 i 4.000 obrers en vaga i als soldats de l’Exèrcit Roig que s’havien unit a ells. A molts els llançaren al riu amb pedres nugades al coll i a altres els afusellaren. Per fer-se una idea de l’abast, principalment antiobrer i contrarevolucionari de l’activitat bolxevic, durant la mateixa repressió mataren entre 600 i 1.000 burgesos. Les principals víctimes dels bolxevics foren de les classes populars.

El 16 de març de 1919, a Petrograd, la Txeca va assaltar la fàbrica Putilov, on obrers morint de fam estaven en vaga per aconseguir més racions de menjar, llibertat de premsa, el final del Terror i l’eliminació dels privilegis gaudits pels membres del Partit. En detingueren a 900 i n’executaren a 200 sense judici.

També reprimiren vagues a les ciutats d’Orel, Tver, Tula i Ivanovo en aquests mesos. Durant la repressió, la Txeca desenvolupà mètodes de tortura que superaren als de la Inquisició. Introduïen presos dins de forns o calderes d’aigua bullent a poc a poc; espellien a presos; enterraven vius a camperols; ficaven rates dins de recipients fixats al cos d’un pres i introduïen foc a l’altre extrem amb la intenció que les rates escapessin fent un forat menjant-se el cos del pres.

El juny de 1919, els bolxevics començaren el primer intent d’il·legalitzar i liquidar als pagesos anarquistes d’Ucraïna que lluitaven amb Makhno. La campanya va estar intensificada a la tardor, després de la derrota de Denikin, el líder Blanc (atès que les forces anarquistes van jugar un paper clau en la seva derrota i després els bolxevics no tenien tanta necessitat d’una aliança amb ells).

Entre l’1 i el 3 de maig de 1920, una insurrecció camperola i anarquista esclatà a les regions d’Altai i Tomsk, amb l’eventual participació de més de 10.000 combatents. Tot i que estava principalment dirigida contra l’Exèrcit Blanc, fou el poder bolxevic qui més va fer per aixafar-la. Detingueren i executaren a molts participants, utilitzant tàctiques de terror contra els camperols. Il·legalitzaren i destrossaren la Federació Anarquista d’Altai. No obstant això, la resistència va continuar fins a finals de 1921.

El juny de 1920, dones obreres de Tula feren una vaga pel dret a no treballar els diumenges. Se les va enviar a camps de concentració.

El 19 d’agost de 1920, va començar la rebel·lió camperola de Tambov quan un destacament de «requisició» de l’Exèrcit Roig va apallissar als homes grans d’un poble per forçar als habitants a rendir més cereals al govern. A l’octubre, els camperols ja tenien uns 50.000 combatents lluitant contra el poder bolxevic. Eren una força autònoma i autoorganitzada en contra dels Blancs i els «Comunistes». Alguns personatges d’influència eren experimentats revolucionaris de l’esquerra dels RS. El gener de 1921, la seva revolta s’estenia per incloure Samara, Astrakhan, Saratov i parts de Sibèria. Amb uns 70.000 combatents, defensaven el seu territori dels Comunistes fins que unes victòries a altres fronts permeteren el desplegament d’uns 100.000 soldats de l’Exèrcit Roig. Per reprimir la revolta, els Comunistes utilitzaren armes químiques durant tres mesos, assassinant a molts no-combatents. Enviaren unes 50.000 camperoles—sobretot dones i gent gran—a camps de concentració, com a ostatges. La majoria moriren. Entre la guerra, els camps de concentració i les execucions, moriren unes 240.000 persones de la regió, la gran majoria camperoles i no-combatents.

El novembre de 1920, els bolxevics iniciaren una gran campanya contra l’Exèrcit Insurgent Revolucionari de Makhno a Ucraïna, mobilitzant desenes de milers de tropes i efectius, molts dels quals desertaren per ajuntar-se amb els anarquistes. Passaren 10 mesos de guerrilla intensa abans que els bolxevics guanyaren als camperols insurrectes. La campanya començà com un atac sorpresa. L’endemà d’una batalla en què les forces anarquistes aconseguiren assaltar i prendre l’Istme de Perekop, baluard de les forces de Wrangel que l’Exèrcit Roig mai va aconseguir guanyar, els bolxevics començaren a detenir i afusellar als seus aliats, els anarquistes.

El 28 de febrer de 1921, delegats dels mariners i obrers revolucionaris de la base naval de Kronstadt publicaren una declaració en solidaritat amb els obrers de Petrograd, recentment reprimits per fer una vaga contra les condicions de fam que patien. Els bolxevics respongueren amb més repressió, provocant una rebel·lió a Kronstadt. Els rebels de Kronstadt, sempre reconeguts com el cor de la revolució, demanaren soviets lliures, la fi de la dictadura bolxevic i la recuperació dels principis revolucionaris.

Trotski, «el carnisser de Kronstadt», va liderar una expedició militar que conclogué amb la total supressió del soviet el 19 de març, un dia abans de l’aniversari de la Comuna de París. L’Exèrcit Roig es va portar igual que les tropes versalleses i executaren a més de 2.000 persones. N’enviaren uns milers més al gulag, on la majoria moriren.

Després d’això, la repressió bolxevic no va parar d’augmentar. Segons relaten Emma Goldman i Alexander Berkman en una carta de l’època, Lenin promogué en el congrés del Partit de l’abril del mateix any la liquidació total del moviment anarquista. També començà la liquidació dels anarquistes que havien participat en el govern soviètic.

El març de 1921, els bolxevics adoptaren la «Nova Política Econòmica» posant fi al «comunisme de guerra». Com bé reconeix el mateix Lenin, la NPE representava «capitalisme d’Estat», un «mercat lliure i capitalisme, ambdós subjectes al control estatal». La NPE esdevingué en una nova classe social, els nepmani—homes de la NPE o noveau riches—els quals s’enriquiren gràcies a les noves condicions i al cost de les classes treballadores. No cal dir que tots eren buròcrates del Partit Comunista. La NPE també va desenvolupar tractats i relacions de comerç amb els principals països capitalistes, començant per Gran Bretanya (1921) i Alemanya (1922) i seguint amb els EUA i França.

El Partit Comunista en cap moment va instaurar el comunisme. La primera època constituí un monopoli buròcrata basat en la hiperexplotació dels obrers i camperols, mentre l’època de la NPE constituí un sistema capitalista amb un grau més de centralització i planificació que els capitalismes occidentals. És a dir, els bolxevics van deslligar una repressió desorbitada contra totes les altres corrents revolucionàries, ofegant les lluites obreres i camperoles en plom i sang, i al final, tot el sacrifici no va servir per res més que per instaurar el capitalisme. En un país on els capitalistes mateixos no van poder implantar el capitalisme, ho van fer els comunistes, gràcies únicament al seu afany de controlar el poder a qualsevol preu.

Contràriament al que diran els posteriors revisionismes d’esquerres, tota aquesta brutalitat i explotació no va ser culpa de Stalin, va començar abans, amb les primeres setmanes al poder i sempre sota la direcció de Lenin i Trotski. Com bona avantguarda que eren, es pensaven per sobre dels obrers i camperols, per sobre de la Revolució mateixa. Utilitzaven els soviets com a mera eina per conquistar el poder, i quan ja no convenien, els van reprimir, com ja ho havien fet amb qualsevol expressió de lluita popular. Els bolxevics, corrent del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus que posteriorment es van constituir com a Partit Comunista, eren la encarnació més gran de la contrarevolució dins la Revolució Russa.

URSS: força per a la contrarevolució global i còmplice del feixisme

El destí dels altres estats suposadament comunistes demostra que, mentre el Partit de Lenin era especialment sanguinari, falla quelcom al model mateix. Lluny d’aconseguir el comunisme mitjançant el poder estatal, cada intent de comunisme autoritari va aconseguir implantar el capitalisme a un país on la burgesia no n’hi era capaç. Xina, avui dia, és el mercat capitalista més gran del món i aviat serà la principal economia capitalista del planeta, una fita assolida en gran part gràcies a la industrialització i burocratització realitzades sota la direcció de Mao. Vietnam està seguint el mateix camí. Pel que fa a Cuba, als primers anys de la revolució (i després d’afusellar als anarco-sindicalistes i socialistes dissidents), Che i Fidel van abandonar el pla de desenvolupar el comunisme per construir una mena de colònia d’exportació on es compartien els beneficis de forma més equitativa (com una Costa Rica amb un govern suec). Van mantenir el paper de l’antiga colònia de productora i exportadora de sucre per al mercat internacional.

Com a primera d’aquestes revolucions capitalistes, l’URSS va ressaltar en el mal que van fer als moviments anticapitalistes internacionals. És cert que donaven suport a molts moviments revolucionaris, però sempre prioritzant els seus interessos per sobre dels interessos de la revolució mateixa. És un fet molt significatiu que tants moviments comunistes van trencar amb l’URSS res més deixar de dependre de les seves ajudes, com va ser el cas de la Xina i de Cuba en certes èpoques. La intervenció soviètica a la Guerra Civil espanyola demostra fins a quin punt «l’ajuda» soviètica podia perjudicar una lluita.

La política internacional del Comintern es pot dividir en dues fases. En una primera fase, recolzaven l’exportació de la revolució, però únicament si ells la podien monopolitzar. Entre 1919 i aproximadament 1926, els agents del Comintern eren els encarregats d’imposar el control bolxevic sobre tota organització obrera (sindicats i altres) i anticolonial. Això feien amb les subvencions, l’«entrisme» (la implantació d’agents carismàtics que pujarien els escalons del poder de l’organització i que amagaven la seva afiliació al Partit Comunista), els atacs contra corrents no bolxevics i altres tàctiques. La tàctica preferida era la d’organitzar congressos internacionals amb aparença neutral, amb delegats de muntatge (a vegades pagaven a gent d’altres països per a fer de delegats d’organitzacions massives que ni existien) i tot un guió i coreografia per tal d’aprovar decisions ja predecidides.

En el cas de les organitzacions que es negaven a acceptar el domini Comunista, els agents del Comintern es dedicaven a neutralitzar-les mitjançant rumors falsos, provocant conflictes interns, delatacions o fins i tot assassinats. Així van destruir nombrosos moviments obrers.

A la segona fase, que representava el triomf de la línia de Stalin i Bukharin, el Partit Comunista va abandonar la pretensió d’exportar la revolució, afavorint la figura de «Socialisme a Un País». Posteriorment, tots els moviments anticapitalistes en l’àmbit mundial només servirien per protegir els interessos geopolítics de l’URSS.

En realitat, no hi havia tanta diferència entre les dues fases. Les dues esdevingueren en revolucions i insurreccions fracassades. En la primera fase, perquè la insolidaritat i l’afany de poder dels Comunistes obstaculitzaren els processos revolucionaris d’altres països, i en la segona fase, perquè l’URSS seguia fomentant insurreccions poc viables a altres països quan podia afeblir algun enemic.

Com a exemple del primer cas, podem veure l’exemple de la Revolta d’Hamburg de 1923. Líders soviètics com Trotski pressionaven al KPD—el Partit Comunista d’Alemanya, el més fort del món fora de l’URSS—perquè fessin una insurrecció, però els líders alemanys la veien precipitada. Gràcies a la mala organització, la insurrecció es va iniciar només a un districte d’Hamburg. Va desencadenar en una forta repressió i va suposar l’empitjorament de les relacions entre Comunistes i Socialistes a Alemanya.

Un altre exemple és el de la revolució fracassada a Indonèsia. L’any 1925, el Comintern va ordenar al Partit Comunista d’Indonèsia unir-se a les forces anticolonials, però no anticapitalistes (va imposar la mateixa estratègia a la Xina i altres països). L’any 1926, els sindicats comunistes havien de començar una revolució, però s’entenia com a precipitada i la coordinació amb altres sectors del front unificat va fallar. La repressió va ser molt forta.

Com a exemple de la segona fase fallada, trobem el motí del buc de guerra holandès Die Zeven Provinciën, provocat per una cèl·lula Comunista amb la intenció de desestabilitzar les potències colonialistes. O l’exemple del motí naval a Xile l’any 1931.

Un agent alemany del Comintern descrivia com els seus caps li encarregaven organitzar una vaga portuària a Bremen i Hamburg. Un cop tots els obrers portuaris estaven en vaga, el Comintern va instruir a agents confiats per a fer d’esquirols i sabotejar la vaga. Així, molts obrers solidaris van perdre les seves feines, mentre el Comintern acabava amb els seus agents en posicions clau en molts vaixells i ports, la qual cosa augmentava l’eficàcia de la seva xarxa contrabandista (que utilitzaven per subministrar l’URSS, per donar mobilitat als seus agents i per entrar materials de forma clandestina a països a tot arreu). Maniobres així van augmentar el cinisme entre la classe obrera alemanya, fent perdre suport al Partit i donant més legitimitat a l’argument nazi de què “tots els «rojos» eren agents de Moscou”.

El Partit Comunista d’Alemanya ajudava al Partit Nazi de manera més directa. Entre 1928 i 1935 (l’època crítica de l’auge del moviment nazi, quan van passar de ser un partit petit fins a prendre el poder estatal) el Comintern, seguint les directrius de Stalin declarava que la socialdemocràcia era igual al feixisme, però que els comunistes havien d’ignorar el feixisme per dedicar tots els seus esforços a combatre les altres corrents de l’esquerra. El KPD a Alemanya va seguir aquesta línia amb entusiasme. En moltes ocasions, militants Comunistes es van ajuntar amb paramilitars nazis per rebentar les actes dels socialdemòcrates.

És cert que els Socialistes utilitzaven el poder estatal sempre que estaven al govern per reprimir als Comunistes, d’igual mode que els RS en la Revolució Russa feien maniobres per guanyar el poder, de la mateixa manera que les Esquerres de tot el planeta intenten dominar. Perquè l’Estat és una eina de dominació i repressió. No és cap altra cosa. Però, per una banda, la col·laboració amb els Nazis representa un nivell especial de pràctica insolidària i totalitària, sobrepassant les maniobres brutes dels Socialistes. I per l’altra, cap dels corrents que no pretenien conquistar el poder estatal—anarquistes i comunistes llibertàries—no utilitzaven semblants maniobres.

A Prússia, l’estat més gran d’Alemanya, els Comunistes van col·laborar obertament amb els Nazis l’any 1931 per intentar fer fora el govern Socialista. Deien que els Nazis eren «companys de la classe obrera». El 1933, l’any que els Nazis van arribar al poder, els Comunistes efectivament van permetre que els Nazis guanyessin. Si s’haguessin ajuntat amb les altres forces d’esquerres, els Nazis no haurien aconseguit la majoria. Però estaven obsessionats amb destruir l’esquerra per poder monopolitzar-la, pensant que podrien triomfar després d’un govern nazi. Thälmann, líder del Partit, creà el lema: «després de Hitler, ens toca a nosaltres».

Però no eren pas els Socialistes qui tenien massa en comú amb els Nazis, sinó els mateixos Comunistes. La ideologia racial dels Nazis era una importació dels Estats Units, fet àmpliament reconegut. Però no se sap tant que el model organitzatiu de la dictadura nazi era la mateixa URSS. Per establir la Gestapo—policia secreta encarregada de la repressió política—els Nazis estudiaren la Txeca i el NKVD (successor de la Txeca establert per Stalin). La policia secreta soviètica, que va heretar moltes tècniques de l’Okhrana tsarista, era la més avançada del món (amb la possible excepció de la britànica, però aquestes utilitzaven tècniques massa suaus per a les necessitats nazis). Molts cops, arrestaven i torturaven agents soviètics per aprendre el funcionament del seu aparell de contraespionatge, amb el propòsit de copiar el model.

L’any 1935, quan el KPD havia estat destrossat quasi per complet, patint milers de detencions i execucions, el Comintern va inaugurar una nova estratègia, sense mai acceptar la responsabilitat per l’arribada al poder dels Nazis. La nova estratègia era el «Front Popular». Però aquesta era igual de desastrosa per als moviments revolucionaris.

L’exemple més cridaner seria la intervenció soviètica en la Guerra Civil espanyola. L’URSS va tardar uns mesos a començar a enviar ajuda a la banda antifeixista. Això passa perquè la participació en el Partit Comunista a Espanya era anecdòtica, inclús aquest era més petit que el POUM trotskista. No estaven atents al perill feixista a Espanya perquè a Espanya tenien pocs interessos. Abans d’enviar ajuda, volien assegurar-se que podrien controlar la situació i treure-li beneficis. Per ser precís, no van enviar ajuda armamentística a la República, sinó que la van vendre, apropiant-se així de tot l’or espanyol, la quarta reserva més gran del món. I feien més sabotatge a la guerra que altra cosa. Pels estalinistes, la Guerra Civil era una oportunitat de destrossar el moviment anarquista més fort del món aleshores (entre ells i els imperialistes japonesos ja havien destrossat el de Corea) i també per liquidar als corrents comunistes dissidents, sobretot als trotskistes. Atès que el feixisme ja havia arribat a Alemanya i Itàlia, Espanya era un refugi i un camp d’acció molt important per als comunistes d’aquells països.

Per això, el NKVD—la policia secreta de l’URSS—va començar una activitat desenfrenada a Espanya, «liquidant» milers de trotskistes, altres comunistes dissidents i anarquistes. Lluny del que conten les llegendes romàntiques, les Brigades Internacionals eren en gran part una màquina per atraure aquests dissidents i així poder assassinar-los en el context més dissimulat possible: en el camp de batalla. També es van utilitzar per reprimir les col·lectivitzacions aragoneses.

A més, els Comunistes van sabotejar directament les milícies anarquistes i trotskistes amb el propòsit de restar la influència d’aquestes i alimentar la seva campanya propagandística a favor de la “militarització” (el mateix procés d’elitització que havien dut a terme en l’Exèrcit Roig: la imposició de les jerarquies contrarevolucionàries a una de les més importants esferes de la revolució social, el que havia de ser el poder armat del proletariat i no pas una eina repressora de l’Estat). El sabotatge i monopolització de les armes dutes a terme per totes les forces d’Esquerra tenien la responsabilitat de l’estancament als fronts d’Osca i Terol. Conquistades aquestes ciutats—un repte viable amb armes suficients—probablement hauria caigut Saragossa, un punt clau en l’estratègia feixista. Els jocs bruts i la falta de solidaritat dels Comunistes també tenen una gran part de culpa de la caiguda de Màlaga, un altre punt decisiu en la derrota republicana, com bé explica Miquel Amorós. A tot això es podria afegir la detenció de Maroto, efectiu líder guerriller que mantenia una guerrilla devastadora contra els feixistes al voltant de Granada, i la negativa a les propostes anarquistes de llançar una guerrilla massiva a la rereguarda feixista i de crear una aliança amb la resistència anticolonial al Rif, la qual cosa hauria soscavat una de les bases més fortes de Franco. La primera va estar negada perquè sabien que no podrien controlar una guerrilla i que aquesta hauria donat un avantatge als anarquistes; i la segona va estar negada per no pertorbar als francesos. En ambdós casos, les pretensions comunistes no eren les de vèncer al feixisme ni realitzar la revolució, sinó mantenir el poder i sabotejar als seus adversaris.

Després de guanyar la contrarevolució i instaurar un líder fidel, el Negrín, a maig de 1937, l’URSS ja no tenia interessos a Espanya. Per això, a partir de juny de l’any 1937, començaren a reduir les ajudes militars. La veritat tràgica és que Stalin no volia que la República guanyés la guerra. Per una banda, volia quedar bé amb França i Anglaterra, que promovien una «no-intervenció» dissenyada per afavorir als feixistes. I per l’altra, volia allargar el conflicte amb el propòsit de demostrar a Hitler la necessitat d’un pacte de no-agressió.

Les negociacions pel Pacte Mólotov-Ribbentrop van començar a abril de l’any 1939, al finalitzar la Guerra Civil espanyola, i el Pacte es va firmar a l’agost de l’any 1939. Era el que Stalin necessitava per protegir l’URSS d’un atac nazi, i era el que Hitler necessitava per poder atacar a França sense començar una guerra de dos fronts. El Pacte era un precursor de la Segona Guerra Mundial i un altre exemple de la col·laboració nazi-estalinista.

La rellevància, avui dia, de la contrarevolució comunista

Recuperar aquesta memòria històrica és important per diversos motius. Per començar, per recordar els nostres morts, per portar-los amb nosaltres i per derrocar el tron dels seus assassins erigit sobre les nostres tombes; per deixar d’honrar com herois als traïdors de les revolucions i els botxins de les classes oprimides.

És important perquè la memòria històrica és la nostra biblioteca de lliçons revolucionàries, l’aprenentatge comú que ens apropa a la llibertat. I si dins aquesta biblioteca guardem volums tergiversats, històries de mentides, victòries que mai van ser, repetirem els mateixos errors un cop rere d’altre. Convertint en herois a persones i partits que van estrangular revolucions, conservem idees totalment irreals sobre què és la revolució i com l’assolim. Si pensem que l’Estat podria ser—i algun cop ha sigut—una eina popular capaç de vèncer al capitalisme, creem una recepta per al desastre: un àmbit revolucionari en el qual no es pot distingir als innocents i als entusiasmats dels arribistes que busquen el poder.

Existeix un patró preocupant a l’esquerra. Hipotequen el futur de la revolució mitjançant pactes amb el dimoni, aquest paper diabòlic jugat—al llarg de la història—per l’imperi alemany, per l’Alemanya nazi, o a Catalunya del dia d’avui per Junts pel Sí, una coalició de partits nacionalistes i neoliberals que la CUP, amb la seva col·laboració i fals pragmatisme, ha convertit en el vehicle de la independència, de la construcció d’un país suposadament «nou». Perdem l’autonomia de les nostres lluites, perdem la iniciativa, la il·lusió i l’esperança, tot per conquistar el poder; siga aquest el d’un municipi o el de tot un Estat, l’estratègia emprada mai no ens ha aportat res més que traïció, explotació, repressió i immobilisme.

Una vegada rere altra, l’Esquerra autoritària saboteja als moviments revolucionaris, implementant estratègies previsiblement fracassades. L’avantatge d’aquestes és que li permeten imposar un monopoli a la lluita. Si guanyen una victòria parcial, imposen el monopoli mitjançant la captació de les institucions estatals que posteriorment serveixen per comprar i reprimir a tots els altres sectors de la lluita. I si fracassen, se n’aprofiten del protagonisme tràgic en una lluita fallada en la qual ja havia tret a totes les altres actores el seu protagonisme, convertint-les en espectadores d’un combat mediàtic entre dos pols jeràrquics.

L’alliberament ha de ser la tasca de les persones i pobles oprimits. La revolució, per definició, ha de ser autoorganitzada i les lluites de les classes populars necessiten—més que qualsevol altra cosa—mantenir la seva autonomia vers a les institucions de poder.

Tenim present totes les revolucionàries i lluitadores que ho van sacrificar tot en les lluites que ens han precedit. Escopim sobre la memòria d’aquells que es van aprofitar de les lluites per arribar al poder i d’aquells que tractaven d’imposar la seva inqüestionable veritat sobre tota una lluita, obstaculitzant l’auto-activitat de la mateixa classe que, hipòcritament, pretenien alliberar.

Visca la Revolució de 1917! Fora tots els dictadors, representants i polítics!

Lectura

Volín, La revolución desconocida
Alexander Berkman, El mito bolchevique (diario 1920-1922)
Emma Goldman, Mi mayor decepción con la Revolución Rusa
Ngo Van, Memoria escueta: de Conchinchina a Vietnam
Erik Benítez Martínez, La traición de la hoz y el martillo
Augustí Guillamón, El terror estalinista en Barcelona 1938
Jan Valtín, La noche quedó atrás
Angel Pestaña, Setenta días en Rusia
Bloodstained: One Hundred Years of Leninist Counterrevolution, ed. per Amics d’Aron Baron
James Guillaume, Documents et Souvenirs